29 de des. 2007
Encara Prévert
Anit vaig acabar de llegir "Cent dies de juliol", d'en Carles Ribera, que amb base en les memòries del tortosí Joaquim Aleixandri, que fou membre del Comitè antifeixista de Caldes de Malavella, analitza el caos dels dies posteriors al cop d'estat de juliol del 36 a la Catalunya republicana. Aquests dies he llegit també amb plaer "Habíamos ganado una guerra" d'Esther Tusquets: la immediata postguerra vista per una filla dels vencedors que acaba comprenent que no pertany a aquell col·lectiu i m'he divertit llegint d'una tirada "Escuadrón Guillotina", del mexicà Guillermo Arriaga, que narra les peripècies d'un burgès, advocat i perfeccionador de la guillotina a l'exèrcit de Pancho Villa.
Paroles, de Jacques Prévert, no m'ha deixat, però, i he desat el llibre a l'abast, per a rellegides fàcils (com els d'Estellés o Gil de Biedma). Aquest vespre em retrobo amb Prévert escoltant Sílvia Comes i Lídia Pujol que canten en castellà la Chanson des escargots qui vont a l'enterrement i Déjeuner du matin. I xalo sentint-les.
9 de des. 2007
Prévert
Aquest home polit de la fotografia, amb aquest aire absent, aquest home que sembla deixar passar el temps amb la mirada perduda, em fascina com a escriptor. L'últim text que he llegit és "Souvenirs de famille ou l'ange garde-chiourme", que publicà el 1930, en plena crisi de Prévert amb André Breton i el moviment surrealista.
No em resisteixo a deixar aquí una petita mostra del que va escriure Jacques Prévert: el seu poema "Alicante".
"Une orange sur la table
Ta robe sur le tapis
Et toi dans mon lit
Doux présent du présent
Fraîcheur de la nuit
Chaleur de ma vie."
6 de des. 2007
Triar el següent llibre
"Una mossa trobí, i la badoquera
de la desventurada era tan xica
que, sens tocar-li un pèl, la hi fiu en l'aire."
Suposo que aquesta nit, en gitar-me, acomiadaré Fabio Montale. Hi tornaré, de ben segur, per a, amb més calma, rellegint-lo en diagonal, desxifrar algunes expressions en argot que he passat per alt, però ara s'imposa triar el successor. Vaig a la pila de llibres pendents i agafo Exploradores del abismo, de Vila Matas (Anagrama), de qui a finals d'estiu vaig llegir el Doctor Pasavento, i, per a continuar desrovellant el meu francès, les Paroles de Jacques Prévert, en una preciosa edició de Folio, amb una separata amb dibuixos del propi autor, comprada també a Le Flo des Mots.
Tornant a Doctor Pasavento: molt recomanable llegir abans Jakob von Gunten, de Robert Walser i -si és possible- els Paseos con Robert Walser, de Carl Seelig. I a xalar.
Per cert, ara fa dos anys passejava pels carrers de Montparnasse que omplen pàgines i pàgines del llibre de Vila Matas. Els enyoro mentre escolto Nothing else matters, de Metallica en la fantàstica versió d'Apocalyptica.
4 de des. 2007
Apocalyptica
Un, que ja té una edat, se sent un grapat d'anys més jove quan descobreix alguna cosa nova. Com això em passa prou sovint, visc gairebé en una eterna joventut. Fa un mesot era gràcies a les amables llibreteres de Le Flo des Mots que Jean-Claude Izzo (continuo llegint Solea) em portava al món de Fabio Montale; fa uns dies Mela -el seu bloc Ma vida amb ieu té un enllaç des d'aquesta pàgina- em descobria els Massilia Sound System i més d'una vegada m'adono que tarallejo inconscientment el seu Dimanche aux Goudes.
Avui al Basar de les espècies (hi podeu anar clicant l'enllaç de la columna de la dreta) he tingut la primera notícia de l'existència d'Apocalyptica, la banda finesa dels quatre violoncels, de qui ara escolto Quutamo i que us recomano sincerament (feu-ne un tast a youtube).
També, de quan en quan, m'apassiono amb coses que descobreixo jo mateix. Per si algú en el futur pot dir que va llegir-la gràcies a mi i que li va agradar, us diré que a finals d'agost vaig ensopegar amb una novela fantàstica: "La orden del Tigre", de J.J. Armas Marcelo.
Avui els Apocalyptica actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, amb tot l'aforament venut. Dos-cents quilòmetres al sud, en aquest Delta on el mestral ja no bufa, jo els escolto tocar The Unforgiven mentre em bec poc a poc una copa de Lagavulin, meravellós whiskie que, per cert, vaig descobrir a Roses gràcies al meu amic Carles.
2 de des. 2007
Pinyols d'aubercoc
25 de nov. 2007
Ma ville est malade
23 de nov. 2007
Massilia Sound System
Estic començant a escoltar-los i m'agraden. Em sento a gust sentint les seves cançons i llegint Chourmo. I començo a fixar-me en tot el que diuen. Amb presses i gonies que diuen al meu poble, en una pausa a la feina, us transcric la lletra de Ma ville est malade. Els que enteneu el francès, cap problema. La resta, espereu al diumenge (no crec que abans pugui escriure res al bloc) i penjaré la millor traducció que hagi pogut fer.
Avanço algunes claus: l'O.M. és l'Olympique de Marseille, l'equip de la ciutat. El Lacydon és l'antic nom del Port Vell de Marsella i el nom d'un teatre de la ciutat i d'una marca de galetes o pastes. El Front és el Front National, partit d'extrema dreta i xenòfob de Jean Marie Le Pen.
Aquesta és la lletra de la cançó:
Ma ville tremble, ma ville est malade
De Bonneveine jusqu'aux Aygalades.
La grande ville où je suis né,
Appelée Marseille par les Français
Porte de l'Afrique dès l'antiquité
Elle fut construite par des immigrés
Depuis bien longtemps elle vit en paix
Dans le respect de toutes les communautés
Mais depuis dix ans, dans la tête des gens,
De drôles d'idées commencent à germer.
Il y a des Arméniens, il y a des Algériens,
Il y a des Tunisiens, il y a des Italiens,
Il y a des Marocains, il y a des Comoriens
Ici se trouve rassemblé presque tout le genre humain
La cité a été bâtie grâce à ces millions de mains
Tout le monde vit sa vie et beaucoup s'y trouvent bien
La culture de ce pays qu'on appelle Occitanie
A toujours su intégrer les gens de tous les pays
Vous n'êtes pas obligés de croire tout ce que je dis
Mais je reprends mon argument, je développe, je poursuis.
Les gens venus de partout qu'on appelle immigrants,
Nous en avons pour voisins, certains sont nos grands-parents
Ils font leur bout de chemin et un jour ont des enfants
D'adorables chérubins avec leurs jolies mamans
Mais vous savez, les enfants ça va toujours grandissant
Et voilà qu'un beau matin le bambin fête ses trois ans
Il va nous parler enfin, toute la famille attend
Il ménage son effet, en fait il prend tout son temps
Il ouvre la bouche et dit : "Maman j'ai faim !" avec l'accent
Et pourtant...
Tous les samedis au Stade Vélodrome
Tous les supporters s'écrient comme un seul homme
"Allez l'O.M.! On est tous avec toi !
Allez l'O.M.! Les Marseillais seront toujours là !"
Pour qu'une équipe fonctionne, il faut qu'elle soit soudée
Et ça, je crois bien que personne ne peut le contester
Le jeu ouvert c'est bien mieux que de s'enfermer
Si c'est pas clair, degun ne peut s'y retrouver.
Monsieur le Maire, c'est à vous que je viens parler
C'est d'un repère dont ont besoin les Marseillais
Respirez l'air, je crois bien qu'il est pollué
Dos à la mer nous ne pouvons plus reculer
Alors lançons un grand débat parlons d'identité
Montrons à tous ces pébrons que nous savons ce que c'est
La Provence a des valeurs, j'ai dit l'hospitalité
Oublions le doute et la peur c'est de l'avant qu'il faut aller.
Et pourtant...
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Nous avons tous grandi autour du même Lacydon
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Nous allons tous au stade chanter les mêmes chansons
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Marseille a des problèmes, ensemble on a les solutions
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Si l'on aime notre ville, ensemble disons non au Front.
21 de nov. 2007
Chourmo
Les Goudes (a la foto) és el poble proper a Marsella on viu Fabio Montale, el policia creat per Jean-Claude Izzo de qui ja us vaig parlar. Després de llegir El fantasma de Canterville, d'Oscar Wilde, en traducció d'Alexandre Ferré i editat per Aeditors, robo hores a la son i torno a Izzo per a llegir Chourmo, la segona novel·la de la seva trilogia marsellesa. Anit, en llegir que Fonfon (amic de Montale) havia preparat una anchoïade no vaig poder-me contenir i vaig fer-me un entrepà d'anxoves, olives negres (previ treure laboriosament el pinyol) i formatge sec de Maó (Mô, que diuen allà) ratllat. Quina delícia!
Així que durant uns dies (només puc llegir a estones curtes) tornaré a gaudir del món marsellès d'Izzo, de la seva lluita contra el racisme i la injustícia, dels seus plats, els seus vins, les seves músiques i la seva mar ("La mer, la mer, toujours recommencée..." que escrigué Valery i cantava Brassens).
Per cert, tornant a Aeditors, l'editorial d'El Perelló, us diré que tot elogi és poc. A preus molt assequibles (8-9-10 €) i en format de butxaca però amb una presentació molt atractiva, estan publicant coses molt interessants: en un altre moment us parlaré de Faules mamíferes, del benicarlando ancorat als Alfacs Josep Igual.
Aeditors ha editat també el Manifest comunista, que com és sabut van escriure Marx i Engels el 1848. Rellegir-lo ara, quan quasi tothom renega del comunisme com diuen que Sant Pere renegà de Crist, em trasllada als anys de facultat en què la més que coneguda frase amb que comença el llibre revoltava tantes consciències: "Un fantasma travessa Europa, el fantasma del comunisme". Ara el llibre comparteix un racó de la taula des d'on escric amb El fantasma de Canterville. A aquest li va fer la vida impossible l'americana família Otis, al de Marx i Engels l'aliança que ja denunciaven els autors, les que vinguéren després i -sobre tot- els que van convertir un somni alliberador en un mal son opressiu.