Encara Prévert

Anit vaig acabar de llegir "Cent dies de juliol", d'en Carles Ribera, que amb base en les memòries del tortosí Joaquim Aleixandri, que fou membre del Comitè antifeixista de Caldes de Malavella, analitza el caos dels dies posteriors al cop d'estat de juliol del 36 a la Catalunya republicana. Aquests dies he llegit també amb plaer "Habíamos ganado una guerra" d'Esther Tusquets: la immediata postguerra vista per una filla dels vencedors que acaba comprenent que no pertany a aquell col·lectiu i m'he divertit llegint d'una tirada "Escuadrón Guillotina", del mexicà Guillermo Arriaga, que narra les peripècies d'un burgès, advocat i perfeccionador de la guillotina a l'exèrcit de Pancho Villa.

Paroles, de Jacques Prévert, no m'ha deixat, però, i he desat el llibre a l'abast, per a rellegides fàcils (com els d'Estellés o Gil de Biedma). Aquest vespre em retrobo amb Prévert escoltant Sílvia Comes i Lídia Pujol que canten en castellà la Chanson des escargots qui vont a l'enterrement i Déjeuner du matin. I xalo sentint-les.

Prévert

Aquest home del cigarret a la boca, la copa de ví al davant i el gos ajagut al costat és Jacques Prévert (1900-1977). Com ja us explicava fa uns dies estic llegint Paroles i xalo d'allò més. Fins ara per a mi Prévert era l'autor de la lletra de Les Feuilles Mortes, la cançó que ara escolto en la veu d'Yves Montand, i algun altre poema que una nit m'havia llegit amb d'altres de Louis Aragon una noia que es deia Bénedicte, dins d'una tenda de campanya prop de Lyon. Era quasi a la prehistòria: jo tenia 17 anys.

Aquest home polit de la fotografia, amb aquest aire absent, aquest home que sembla deixar passar el temps amb la mirada perduda, em fascina com a escriptor. L'últim text que he llegit és "Souvenirs de famille ou l'ange garde-chiourme", que publicà el 1930, en plena crisi de Prévert amb André Breton i el moviment surrealista.

No em resisteixo a deixar aquí una petita mostra del que va escriure Jacques Prévert: el seu poema "Alicante".

"Une orange sur la table

Ta robe sur le tapis

Et toi dans mon lit

Doux présent du présent

Fraîcheur de la nuit

Chaleur de ma vie."

Triar el següent llibre

Estic arribant al final de Solea, de Jean-Claude Izzo. M'hi resisteixo. Retardo el moment de perdre de vista la Marsella de Montale i alterno la novel·la amb la lectura d'altres coses. Per exemple la Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, en edició a cura d'Albert Rossich, que n'ha fet la introducció i les moltes vegades imprescindibles notes (Quaderns Crema). Un divertit plaer llegir els poemes, entre d'altres, del tortosí Francesc Vicent Garcia, més conegut com el rector de Vallfogona, i com a mostra aquest final del seu sonet XXXII:

"Una mossa trobí, i la badoquera

de la desventurada era tan xica

que, sens tocar-li un pèl, la hi fiu en l'aire."

Suposo que aquesta nit, en gitar-me, acomiadaré Fabio Montale. Hi tornaré, de ben segur, per a, amb més calma, rellegint-lo en diagonal, desxifrar algunes expressions en argot que he passat per alt, però ara s'imposa triar el successor. Vaig a la pila de llibres pendents i agafo Exploradores del abismo, de Vila Matas (Anagrama), de qui a finals d'estiu vaig llegir el Doctor Pasavento, i, per a continuar desrovellant el meu francès, les Paroles de Jacques Prévert, en una preciosa edició de Folio, amb una separata amb dibuixos del propi autor, comprada també a Le Flo des Mots.

Tornant a Doctor Pasavento: molt recomanable llegir abans Jakob von Gunten, de Robert Walser i -si és possible- els Paseos con Robert Walser, de Carl Seelig. I a xalar.

Per cert, ara fa dos anys passejava pels carrers de Montparnasse que omplen pàgines i pàgines del llibre de Vila Matas. Els enyoro mentre escolto Nothing else matters, de Metallica en la fantàstica versió d'Apocalyptica.

Apocalyptica

Un, que ja té una edat, se sent un grapat d'anys més jove quan descobreix alguna cosa nova. Com això em passa prou sovint, visc gairebé en una eterna joventut. Fa un mesot era gràcies a les amables llibreteres de Le Flo des Mots que Jean-Claude Izzo (continuo llegint Solea) em portava al món de Fabio Montale; fa uns dies Mela -el seu bloc Ma vida amb ieu té un enllaç des d'aquesta pàgina- em descobria els Massilia Sound System i més d'una vegada m'adono que tarallejo inconscientment el seu Dimanche aux Goudes.

Avui al Basar de les espècies (hi podeu anar clicant l'enllaç de la columna de la dreta) he tingut la primera notícia de l'existència d'Apocalyptica, la banda finesa dels quatre violoncels, de qui ara escolto Quutamo i que us recomano sincerament (feu-ne un tast a youtube).

També, de quan en quan, m'apassiono amb coses que descobreixo jo mateix. Per si algú en el futur pot dir que va llegir-la gràcies a mi i que li va agradar, us diré que a finals d'agost vaig ensopegar amb una novela fantàstica: "La orden del Tigre", de J.J. Armas Marcelo.

Avui els Apocalyptica actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, amb tot l'aforament venut. Dos-cents quilòmetres al sud, en aquest Delta on el mestral ja no bufa, jo els escolto tocar The Unforgiven mentre em bec poc a poc una copa de Lagavulin, meravellós whiskie que, per cert, vaig descobrir a Roses gràcies al meu amic Carles.

Pinyols d'aubercoc

Aquest matí he acabat de llegir Pinyols d'aubercoc (L'Avenç) de l'escriptor Emili Manzano, que cada dijous al vespre presenta al Canal 33 el programa L'hora del lector. La veritat és que ha estat un veritable plaer: per la utilització continua que fa del parlar de Mallorca, per la nostàlgia d'un món rural viscut intensament a l'infantesa i l'adolescència...

L'íntim arrelament del xiquet que va ser el narrador a la terra del camp de Mallorca ens és explicat així:

"La terra és el cel dels infants. Aquell esglai, aquell vertígen que, als grans, els provoquen les vastes constel·lacions lluminoses i les fondàries de foscor infinita, els infants el tenen a la terra."

El punt de llibre que marcava el progrés de la lectura del llibre d'en Manzano ha passat a situar-se entre les pàgines de Solea, de Jean-Claude Izzo, a punt de començar-lo. En acabar d'escriure això l'encetaré.

Aquest dissabte ha estat carregat de fets que sento molt propers: un la mort d'un guàrdia civil de 24 anys (i les ferides molt greus del seu company de 23) a resultes dels trets que a Capbreton, a les Landes, han disparats uns que se suposa són membres d'ETA. El dolor de totes les morts, mai justificables. La necessitat de posar fi a la situació de conflicte en què viu el País Basc i la vergonya que em produeix certa classe política que utilitza aquests fets condemnables per a criminalitzar les idees que els hi fan nosa i guanyar vots a grapats.

Dos: la manifestació convocada a Barcelona per la Plataforma pel dret de decidir. Òbviament aquest és un dret inalienable per a un poble com el nostre que massa sovint sent la seva dignitat trepitjada. Més enllà de certs oportunismes polítics que ara i aquí no cal comentar, que centenars de catalans mostrin al carrer la seva indignació per tants episodis que recentment han trasbalsat el país i per poder dir què volem i com ho volem, ha de fer reflexionar a tiris i troians.

Tres: l'Assemblea de les diverses plataformes existents a les Terres de l'Ebre per a informar de les agressions que pateix el Territori. També en aquest sud del Principat tenim la necessitat de decidir per nosaltres mateixos i sovint experimentem la sensació de que se'ns deixa tot sols davant de fets que se'ns imposen.

I acabo amb una certa banalització: a aquestes hores ja del diumenge dia 2, la veu suggerent de Carla Bruni té efectes balsàmics quan començo a llegir el pròleg de Solea: "Loin des yeux, proche du coeur, Marseille, toujours".

Ma ville est malade

Divendres passat em vaig comprometre a traduir la cançó de Massilia Sound System "Ma ville est malade". Aquí la teniu: millorable, però al menys comprensible per a qui no sàpiga francès.

Amb música de rerefons àrab i cantada com un rap, el grup es compromet amb les idees de la integració en una ciutat amb gent de totes les procedències i en contraposició a la línia política de l'ultradreta que encapçala el Front Nacional.

La meva ciutat tremola, la meva ciutat està malalta

De Bonneveine fins als Aygalades.

La gran ciutat on jo vaig nàixer,

Anomenada Marsella pels francesos

Porta d’Àfrica des de l’antiguitat

Fou construïda per immigrants

Des de fa molt temps viu en pau

En el respecte de totes les comunitats.

Però de fa deu anys, als caps de la gent,

Estranyes idees comencen a germinar.

Hi ha armenis, hi ha algerians,

Hi ha tunisians, hi ha italians,

Hi ha marroquins, hi ha comorencs

Aquí es troba reunit quasi tot el gènere humà

La ciutat ha estat construïda gràcies a aquests milions de mans

Tothom viu la seva vida i molts s’hi troben bé

La cultura d’aquest país que s’anomena Occitània

Sempre ha sabut integrar la gent de tots els països

No esteu pas obligats a creure tot el que dic

Però reprenc el meu argument, el desenvolupo, continuo.

Les gents vingudes d’arreu a qui s’anomena immigrants,

En tenim de veïns, alguns són els nostres avis

Fan el seu tros de camí i un dia tenen fills

Adorables querubins amb llurs boniques mamàs

Però ja sabeu, els xiquets es van fent grans

I un bon dia el nen festeja els seus tres anys

Per fi va a parlar-nos, tota la família espera

Administra els seu efecte, de fet pren tot el seu temps

Obre la boca i diu: "Mama tinc fam!" amb l’accent

I això que...

Tots els dissabtes a l’estadi Velòdrom

Tots els seguidors criden com un sol home

"Endavant O.M.! Tots estem amb tu !

Endavant O.M.! Els marsellesos estarem sempre aquí !"

Per a que un equip funcioni, cal que estigui unit

I això jo crec que ningú ho pot discutir

El joc obert és molt millor que tancar-se

Si no és clar, algun pot no orientar-se.

Senyor Alcalde, és a vos a qui vinc a parlar

D’una referència que necessiten els marsellesos

Respireu l’aire, crec que està contaminat

Amb la mar a l’esquena no podem recular

Aleshores emprenem un gran debat parlem d’identitat

Mostrem a tots aquests trompes que sabem el que és

La Provença té valors, he dit l’hospitalitat

Oblidem el dubte i la por, hem d’anar endavant.

I això que...

1ª, 2ª, 3ª, 4ª, generació

Tots ens hem fet grans al voltant del mateix Lacydon

1ª, 2ª, 3ª, 4ª, generació

Tots anem a l’estadi a cantar les mateixes cançons

1ª, 2ª, 3ª, 4ª, generació

Marsella té problemes, junts tenim les solucions

1ª, 2ª, 3ª, 4ª, generació

Si estimem la nostra ciutat, diem junts no al Front.

Massilia Sound System

Massilia Sound System és un grup marsellès que des dels anys 80 està desenvolupant el reggae i d'altres tipus de música amb un toc evidentment provençal i lletres compromeses. He conegut la seva música i les seves lletres gràcies a una amiga occitana que me n'ha parlat en veure que llegeixo Jean-Claude Izzo i que en parla al seu bloc (ma vida amb ieu, amb enllaç directe a la columna de la dreta).

Estic començant a escoltar-los i m'agraden. Em sento a gust sentint les seves cançons i llegint Chourmo. I començo a fixar-me en tot el que diuen. Amb presses i gonies que diuen al meu poble, en una pausa a la feina, us transcric la lletra de Ma ville est malade. Els que enteneu el francès, cap problema. La resta, espereu al diumenge (no crec que abans pugui escriure res al bloc) i penjaré la millor traducció que hagi pogut fer.

Avanço algunes claus: l'O.M. és l'Olympique de Marseille, l'equip de la ciutat. El Lacydon és l'antic nom del Port Vell de Marsella i el nom d'un teatre de la ciutat i d'una marca de galetes o pastes. El Front és el Front National, partit d'extrema dreta i xenòfob de Jean Marie Le Pen.

Aquesta és la lletra de la cançó:

Ma ville tremble, ma ville est malade
De Bonneveine jusqu'aux Aygalades.
La grande ville où je suis né,
Appelée Marseille par les Français
Porte de l'Afrique dès l'antiquité
Elle fut construite par des immigrés
Depuis bien longtemps elle vit en paix
Dans le respect de toutes les communautés
Mais depuis dix ans, dans la tête des gens,
De drôles d'idées commencent à germer.
Il y a des Arméniens, il y a des Algériens,
Il y a des Tunisiens, il y a des Italiens,
Il y a des Marocains, il y a des Comoriens
Ici se trouve rassemblé presque tout le genre humain
La cité a été bâtie grâce à ces millions de mains
Tout le monde vit sa vie et beaucoup s'y trouvent bien
La culture de ce pays qu'on appelle Occitanie
A toujours su intégrer les gens de tous les pays
Vous n'êtes pas obligés de croire tout ce que je dis
Mais je reprends mon argument, je développe, je poursuis.
Les gens venus de partout qu'on appelle immigrants,
Nous en avons pour voisins, certains sont nos grands-parents
Ils font leur bout de chemin et un jour ont des enfants
D'adorables chérubins avec leurs jolies mamans
Mais vous savez, les enfants ça va toujours grandissant
Et voilà qu'un beau matin le bambin fête ses trois ans
Il va nous parler enfin, toute la famille attend
Il ménage son effet, en fait il prend tout son temps
Il ouvre la bouche et dit : "Maman j'ai faim !" avec l'accent
Et pourtant...
Tous les samedis au Stade Vélodrome
Tous les supporters s'écrient comme un seul homme
"Allez l'O.M.! On est tous avec toi !
Allez l'O.M.! Les Marseillais seront toujours là !"
Pour qu'une équipe fonctionne, il faut qu'elle soit soudée
Et ça, je crois bien que personne ne peut le contester
Le jeu ouvert c'est bien mieux que de s'enfermer
Si c'est pas clair, degun ne peut s'y retrouver.
Monsieur le Maire, c'est à vous que je viens parler
C'est d'un repère dont ont besoin les Marseillais
Respirez l'air, je crois bien qu'il est pollué
Dos à la mer nous ne pouvons plus reculer
Alors lançons un grand débat parlons d'identité
Montrons à tous ces pébrons que nous savons ce que c'est
La Provence a des valeurs, j'ai dit l'hospitalité
Oublions le doute et la peur c'est de l'avant qu'il faut aller.
Et pourtant...
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Nous avons tous grandi autour du même Lacydon
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Nous allons tous au stade chanter les mêmes chansons
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Marseille a des problèmes, ensemble on a les solutions
1ère, 2ème, 3ème, 4ème, 5ème générations
Si l'on aime notre ville, ensemble disons non au Front.

Chourmo

Les Goudes (a la foto) és el poble proper a Marsella on viu Fabio Montale, el policia creat per Jean-Claude Izzo de qui ja us vaig parlar. Després de llegir El fantasma de Canterville, d'Oscar Wilde, en traducció d'Alexandre Ferré i editat per Aeditors, robo hores a la son i torno a Izzo per a llegir Chourmo, la segona novel·la de la seva trilogia marsellesa. Anit, en llegir que Fonfon (amic de Montale) havia preparat una anchoïade no vaig poder-me contenir i vaig fer-me un entrepà d'anxoves, olives negres (previ treure laboriosament el pinyol) i formatge sec de Maó (Mô, que diuen allà) ratllat. Quina delícia!

Així que durant uns dies (només puc llegir a estones curtes) tornaré a gaudir del món marsellès d'Izzo, de la seva lluita contra el racisme i la injustícia, dels seus plats, els seus vins, les seves músiques i la seva mar ("La mer, la mer, toujours recommencée..." que escrigué Valery i cantava Brassens).

Per cert, tornant a Aeditors, l'editorial d'El Perelló, us diré que tot elogi és poc. A preus molt assequibles (8-9-10 €) i en format de butxaca però amb una presentació molt atractiva, estan publicant coses molt interessants: en un altre moment us parlaré de Faules mamíferes, del benicarlando ancorat als Alfacs Josep Igual.

Aeditors ha editat també el Manifest comunista, que com és sabut van escriure Marx i Engels el 1848. Rellegir-lo ara, quan quasi tothom renega del comunisme com diuen que Sant Pere renegà de Crist, em trasllada als anys de facultat en què la més que coneguda frase amb que comença el llibre revoltava tantes consciències: "Un fantasma travessa Europa, el fantasma del comunisme". Ara el llibre comparteix un racó de la taula des d'on escric amb El fantasma de Canterville. A aquest li va fer la vida impossible l'americana família Otis, al de Marx i Engels l'aliança que ja denunciaven els autors, les que vinguéren després i -sobre tot- els que van convertir un somni alliberador en un mal son opressiu.

Jean-Claude Izzo

Aquesta tarda he acabat de llegir Total Khéops, la primera novel·la de la trilogia que l'escriptor marsellès Jean-Claude Izzo (1945-2000) va escriure amb el policia Fabio Montale com a protagonista. L'he llegida en francès, editada a Folio policier, de Gallimard i -diccionari en mà- he après un munt d'expressions en argot, però em consta que en català va ser editada a la colecció de novel·la negra de Límits Editorial, d'Andorra.

Qui vulgui conèixer més Jean-Claude Izzo pot entrar a www.jeanclaude-izzo.com/ . Està en francès i dóna una visió molt completa del poeta, periodista i escriptor.

Total Khéops és una novel·la transgressora que ens porta a una Marsella on milers de persones malviuen en els seus barris perifèrics, amb una barreja de cultures important i un racisme a flor de pell. La Marsella de les màfies, del Front Nacional de Jean Marie Le Pen i de les esperances dels marginats per tenir un futur millor. Fabio Montale, el policia atípic que pren partit des de la seva honestedat personal, ens porta també pels racons de la ciutat, en un itinerari no només sociològic sinó també musical, literari i gastronòmic.

És una novel·la negra però és molt més que això. Absolutament recomanable.