Brucella melitensis

Els que em coneixen saben com m'agrada la poesia del tortosí Gerard Vergés. La considero profundament arrelada al paisatge de les nostres terres, com la d'Estellés s'arrela al seu i sense que això signifiqui deixar de banda els grans temes: l'amor, la mort, el pas del temps ... la vida en definitiva.

Avui he pensat penjar el poema que ha donat títol a aquesta entrada del blog i que no només té la frescor musicalitat de tota l'obra de Vergés sinó que a més traspua un humor molt de l'autor. Fa temps li vaig acomodar uns acords i alguna vegada l'he cantat en cercles reduídissims.

Astre apagat la més fulgent estrella
Torre enrunada la que fou tan alta
A la gentil marquesa de Morella
Se li ha semat la rosa de la galta.

Per culpa de la llet de qualque ovella
La galana marquesa està malalta
El germen metzinós es diu brucella
Les febres que pateix, febres de Malta.

Malaltia veient tan espantosa
Misses ordena el bisbe de Tortosa
I a Roma fa el marquès pelegrinatge.

Però som a l’any mil, mai no sabràs
Que la culpa no ha estat de Satanàs
Sinó d’un tendre i exquisit formatge.

La infermera tunisiana

Carles Mc Cragh és un advocat gironí que fa molts anys que navega per les mars literàries. Amb ell he parlat molt sovint de llibres i autors.

Aquest estiu em donà la notícia de que havia guanyat el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2008, que convoca cada any l'Ajuntament d'Inca, amb La infermera tunisiana (Lleonard Muntaner Editor).

L'acció de la novel·la transcorre a Tunísia l'estiu de 2006 i narra la relació que s'estableix entre un comerciant finès i una noia del país. El xoc de cultures no impedeix l'atracció que va creixent entre ambdós amb el rerefons de la invasió israeliana del Líban, que contrasta amb la pau tranquil·la de l'estiu tunisià.

En llegir les pàgines del llibre vaig repescar el que jo mateix vaig escriure en un altre bloc en aquelles dates, el 25 de juliol de 2006:

"...La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de festes majors de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la nostra quotidianitat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument a les platges del Delta."

Carles Mc Cragh, motor incansable de l'Associació Humanitària Liberpress, que ja fa anys que veu reconeguts els seus esforços per promoure la pau, la llibertat i el respecte als Drets Humans, dedica La infermera tunisiana als seus amics libanesos víctimes de la guerra i als seus amics periodistes Robert Fisk i Jon Lee Anderson que ens han trasmès l'horror de què van ser testimonis.

Paisatge

Un roig de cel de vent
un blau argent d'estany
la serra grisa
la soledat del jo que es fon amb el capvespre
els mots que defineixen amb precisió el paisatge
i la terra que estimes
els anys que ja han passat
una llum fugissera
sense futur un núvol es desfà en fils de cendra

(Publicat a Des dels Alfacs l'11 de desembre de 2007)

Quaderns deltaics

Avui m'han fet a mans un exemplar de "Quaderns deltaics" (Cossetània Edicions), dietari de Josep Igual amb el que guanyà el III Premi de Narrativa Cristòfol Despuig, de Tortosa.

A cavall entre l'aforisme i la reflexió literària, l'escriptor, nascut a Benicarló el 1966 però afincat de fa anys a La Ràpita, no defuig el relat de les impressions que li produeix la quotidianitat, una quotidianitat que s'alimenta de paisatges propers i homes i dones anònims.

Josep Igual, autor de diversos i excel·lents llibres de poemes, quan escriu dietaris, matèria que per cert domina amb molta fluidesa, fa molt sovint prosa poètica d'una alta qualitat:

"Boirines a la mar. Humitat als ossos. La carcassa muda es fa present amb la queixa. Som meteorologia delicada. I uns quants artificis defensius."

El llibre es llegeix d'una volada, però recomano fer-ho lentament, assaborint-lo. No en quedareu decebuts.

DVD Ediciones

Una de les primeres entrades d'aquest blog va ser per a parlar de "Los últimos días de Michi Panero", de Miguel Barrero (DVD Ediciones). Ja vaig confessar que fins a comprar el llibre no havia sentit parlar de l'autor i també confesso ara sense vergonya que tampoc coneixia l'editorial.

En una entrada posterior vaig parlar del "Dietario voluble" d'Enrique Vila-Matas i comentava que l'autor va ser també alumne al col·legi dels Maristes de Passeig de Sant Joan i que quan va començar el seu primer dietari jo devia estar fent l'ingrés de batxillerat. Vaig estar a punt d'afegir que cinc o sis anys després jo vaig començar a experimentar la passió pels llibres que no m'ha deixat fins ara i que recordo que vaig compartir a nivell de conversa de pati amb algun company. Un d'ells era Sergio Gaspar, un xicot seriós nascut a Checa (Guadalajara), relativament prop del balneari de Solán de Cabras on jo havia anat el darrers estius amb el meu avi.

Amb Gaspar (aleshores ens cridàvem tots pel cognom) parlàvem de si algun dia escriuríem i ell, que semblava anar unes passes per davant en aquest tema, mostrava una convicció literària que en aquella llunyana adolescència a mi em semblava molt forta. No vaig tornar a tenir notícies d'ell des que vam deixar el col·legi, però sempre he recordat alguna de les coses de què vam parlar.

Ahir, casualment, navegant per la xarxa, al blog "La nave de los locos" m'aparegué el seu nom. Vaig veure que és autor dels llibres de poesia "Revisión de mi naturaleza" (1988), "Aben Razín" (1991) i el poemari "El caballo en su muro" (2004), però, a més, Sergio Gaspar és, precisament, el director de DVD Ediciones, que publicà la novel·la de Barrero.

Procuraré llegir els seus poemes. Us recomeno entrar a l'enllaç de l'editorial i recórrer tots els seus racons, sobre tot els "Episodios culturales..." i "El camión de la basura azul".

(la foto és treta de la web zurgai.com)

"Por una cabeza"

De vegades la música apareix casualment. Llegeixes mentre a la tele fan anuncis i t'arriba una melodia que t'impacta. Aixeques la vista i fascinat intentes esbrinar quina peça és la que sona. Internet ajuda i et trobes amb aquesta meravella: el tango "Por una cabeza", un tango de Carlos Gardel i Alfredo Le Pera, de 1935, que jo no recordava haver sentit amb anterioritat. Llegeixo també que l'interpretaven a les pel·lícules "Scent of a woman", "Schindler's list" (aquesta sí que la vaig veure, però potser l'atenció a les imatges m'impedí fixar-me en la música) i "True lies", i que també sonava a una vella pel·licula, "Tango bar".

Aquí us la deixo en la versió del grup polonès "Al Tango".

(En agraïment a la descoberta: l'anunci és del Seat Leon)

La Pointe Courte

És un racó de Sèta que m'agrada especialment. Això ho he importat del meu altre blog, on ho vaig penjar el 17 de desembre de 2007:

Et somniava estenent la roba a la Pointe Courte
amb el Sant Clair al fons
i l'estany a la dreta
jo et cantava l'orage o -qui sap- les passantes
bevíem un pastis
i llegíem Prévert
quan no fèiem un curs intens d'anatomia
de la punta dels peus
fins al darrer cabell
suplicant enterrar totes les pors a Sèta

Vila-Matas

Avui he acabat el Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas. Una part ja l'havia llegit al dominical d'El País encara que, de vegades, quan llegeixes Vila-Matas sembla que et trobis davant d'un déjà vu. En tot cas, m'agrada. Llegint-lo xalo com diem per aquí.

Xalo i se'm desvetlla el neguit per rellegir o per descobrir a aquells o aquelles que Vila-Matas ens suggereix. En tot cas passar les pàgines del Dietario voluble és fer una immersió a pulmó lliure en el món literari.

Al llibre, Vila-Matas parla del primer dietari que va escriure, l'any 1963. El 1963 jo vaig començar l'ingrés de batxillerat al col·legi dels maristes de Passeig de Sant Joan, de Barcelona, el mateix col·legi on el futur escriptor deuria estar fent sisè o preu. D'aquella època només recordo els cognoms d'alguns companys de classe i el nom d'alguns hermanos i professors (com l'hermano Julio, esmentat al Dietario), però, òbviament, no recordo en Vila-Matas, que devia ser un d'aquells grans que ja anaven sempre amb pantalons llargs i fumaven només trepitjar la vorera del carrer València.

Pepín Bello

El 13 de gener de 2008 vaig escriure aquest poema amb motiu de la mort als 103 anys de Pepín Bello, últim supervivent de la Generació del 27 i company de Dalí, Lorca i Buñuel a la mítica Residencia de Estudiantes. Molt recomanable el llibre Conversaciones con José "Pepín" Bello, de David Castillo i Marc Sardà.

Hi ha un raig de llum que surt d'aquella cambra
al fons del passadís per on camines
arrossegant els peus -téns cent tres anys-
i t'arriba la veu de Federico
que canta o que recita. I el riure d'en Dalí.
Intentes apressar-te. Buñuel crida.
Quan hi entres, hi són tots
i es fa el silenci a la Residència d'Estudiants.
El jove Federico, amb el somriure als llavis,
bruta la roba de la seva sang
i de la terra del barranc de Víznar,
està dempeus.
"Què vell que estàs, amic!" et diu mentre t'abraça.

Joan Brossa i Miguel Poveda

Del poema de Joan Brossa i la veu de Miguel Poveda va nàixer això que podeu escoltar tot seguit:

I un petit homenatge:

Això és un bloG

Em deixava portar per la inèrcia però crec que estava equivocat. M'ha convençut una visita a "La Campanya per a l'expansió dels BLOGS amb G", visita que us convido a fer clicant sobre l'enllaç anterior, recomanant expressament l'article d'en Gabriel Bibiloni.

Queda clar que "blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog. Aquest és compost de web (pàgina web) i log (registre)", amb la qual cosa no té res a veure amb bloc.

Des d'ara i fins que algú em convenci del contrari, això és un blog.

Que qui s'ha mort?

La mort, als pobles, conserva encara una personalització que ja no existeix a les ciutats. Tot i que l'emissora local de ràdio pugui donar les notícies necrològiques, l'avís que es té realment en compte és el toc de campanes, diferent encara per a homes i dones. En sentir-lo, les dones, transmissores usuals de les notícies, deixen el que estan fent i aturen a la primera que passa:

- Que qui s'ha mort?

A vegades el nom diu poca cosa i el malnom és una ajuda inestimable. El pas següent és la criba final per tal de desfer la confussió entre germans o pares i fills.

- I a quina hora és l'enterro?

Paco Muñoz cantà aquest preciós poema de Vicent Andrés Estellés que em sé de memòria des de fa molts anys:

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d’aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»

I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»

Més cultament encara: «El nét major

de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.

Per a escoltar-lo, aneu a Música de Poetes, trieu "Poetes", cerqueu a la V "Vicent Andrés Estellés" i "Em posareu", i feu cantar a Paco Muñoz.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

Aquesta és una entrada que vaig penjar al meu altre bloc el 17 de gener de 2008. Penso que té també un lloc en aquest bloc acabat d'encetar.

El poeta, novel·lista, traductor i crític literari Cesare Pavese (San Stefano Belbo, 1908-Torí, 1950) va escriure aquest fantàstic poema, dedicat a l'actriu Constance Dowling, que l'havia rebutjat. Va ser un dels seus darrers textos. El 27 d'agost de 1950 es va suicidar en una habitació d'hotel ingerint una forta dosi de barbitúrics.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.

Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi nello specchio.
O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.
Per tutti la morte ha uno sguardo.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

Aquesta és la traducció que vaig fer al català:

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí a la nit, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un defecte absurd. Els teus ulls
seran una paraula inútil
un crit callat, un silenci.

Així els veus cada matí
quan tot sola t'inclines a l'espill.
Oh estimada esperança,
aquell dia sabrem també
que ets la vida i el no res.
La mort té una mirada per a tots.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com deixar un vici,
com veure aparèixer
a l'espill un rostre mort,
com escoltar un llavi tancat.
Baixarem muts a l'abisme.

"L'orage" de Georges Brassens

Em considero brassenià. Fa un parell d'anys vaig traduir al català diverses cançons seves perquè em semblava que els meus amics no es podien quedar només amb la música i perdre's el que Brassens explicava. Al final us penjo un vídeo del Brassens jove cantant L'orage i aquí teniu la meva traducció (millorable, com tot):

La tempesta

Parleu-me de la pluja i no pas del bon temps,
el bon temps no m’agrada, em senta malament.
El cel blau em posa rabiós
perquè el més gran amor, si us he de ser sincer,
me’l va portar el mal temps, me’l va dur Júpiter:
va venir d’un cel tempestuós.

Una nit de novembre que tot espetegava
-trons i llamps i llampecs, la casa tremolava,
el cel ple de focs d’artifici-,
fent un bot del seu llit, en roba de dormir,
la veïna enfollida al meu cau va acudir
reclamant els meus bons oficis.

Estic sola i tinc por, obre i deixa’m passar,
mon marit se n’ha anat fa poc a treballar
sense fer cas dels meus reclams,
obligat a sortir quan està llampegant
per la bona raó que ell és representant
d’una casa de parallamps.

Jo vaig beneir el nom de Benjamí Franklin
i la vaig acollir quan s’estava estremint,
després l’amor va fer la resta.
Tu que sembres a dojo els parallamps arreu,
que no n’hagis plantat damunt del propi feu
és una errada ben funesta.

Quan Júpiter, per fi, se n’anà més enllà
i ella havia pogut deixar de tremolar
i recobrat el seu coratge,
tornà a la seva llar a eixugar el seu marit
i quedàrem citats per a dies així,
per veure’ns quan fes mal oratge.

A partir d’aquell dia sempre visc amb recel
dedicant el meu temps a esguardar atent el cel
a poc que estigui ennuvolat,
a guaitar els stratus, a observar els nimbus,
a fer somriures dolços a tots els cumulus,
però ella mai més ha tornat.

I és que el seu bon marit va omplir bé els seus farcells
venent en nits de trons moltíssims aparells
i es va convertir en milionari,
i se la va emportar cap als cels sempre blaus
de països absurds on diuen que mai plou
i on sentir un tro és extraordinari.

Tant de bo aquesta queixa vagi a tambor batent
a parlar-li de pluges, parlar-li del mal temps
que ens va permetre ser parella,
i dir-li que una espurna d’un llamp d’un mal oratge,
al bell mig del meu cor ha dibuixat la imatge
d’una flor que em recorda a ella.

Daniel Viglietti

Vaig conèixer personalment Daniel Viglietti i la seva companya Lourdes Villafaña a Girona, el vespre del 6 de novembre del 2008. Els vam portar amb el meu cotxe de l'hotel fins a l'Auditori, on ell havia de rebre el Premi Liberpress en el seu apartat de cançó i substituiria el discurs d'agraïment amb la interpretació de dues peces. Vaig dipositar amb molta cura la seva guitarra al maleter, amb la comprensible excitació de qui havia acompanyat les inquietuds de l'adolescència amb els discs del cantautor uruguaià.

En arrencar, Viglietti, ben abrigat amb la seva inseparable gorra, em suggerí eliminar tota eventual corrent d'aire que pogués pertorbar l'ambient càlid de l'habitacle del vehicle: protecció de les eines de treball, digué.

Quan, després de rebre el premi, Daniel Viglietti emprengué els acords de A desalambrar, la cançó m'arribà amb la mateixa força amb què m'havia arribat per primera vegada feia més de trenta anys.

L'endemà passejàrem per Girona i després dinarem plegats en un petit restaurant. És un home d'una conversa extraordinàriament amena i plena d'anècdotes hilariants. Em permeto reproduir-ne una:

Un vespre enormement plujós, Daniel Viglietti i la seva companya havien d'agafar l'avió. Es trobaven en el seu apartament de la banlieue de París i no passava un maleït taxi pel carrer. Aleshores Viglietti consultà una mena de pissarra que tenien a la cuina on anotaven telèfons i demés informació útil i trucà al número de Monsieur X, que contestà, amb un evident soroll de fons de plats i coberts, indicatiu de que estaven sopant. Quan Viglietti es donà a conèixer pel seu nom i li demanà si podia portar-los a l'aeroport el més aviat possible, Monsieur X, amb un indisimulable accent portuguès li va dir que sí i que l'esperessin al carrer.

Al cap d'uns minuts, una furgoneta conduïda per Monsieur X els recollia i finalment, sota la intensa pluja, els deixava a l'aeroport. En arribar, Viglietti li demanà què es devia i quan l'altre li va dir que no res, es quedà desconcertat.

- Però vostè ha fet la seva feina -li va dir Viglietti.

- Non, monsieur. Jo sóc electricista. Vaig treballar a casa seva fa uns mesos, no se'n recorda? Per això, quan l'he vist tan apurat no he sapigut dir-li que no.

Viglietti es quedà desoncertat i, tot demanant-li disculpes, li allargà uns bitllets que superaven el que hauria costat el taxi, sense deixar que l'altre els refusés.

En acomiadar-se, Monsieur X no pogué evitar dir-li a Viglietti:

- En tot cas, ja ho sap, cridi'm sempre que necessiti desplaçar-se!

Suposo que us parlaré del genial poeta, músic i cantant en altres ocasions. Ara, A desalambrar.

Apocalyptica

Vaig conèixer els Apocalyptica bastant tard i m'agraden molt. Aquí no hi ha la introducció guitarrera dels Metallica, però Deu n'hi do:

Eduardo Galeano

M'agrada molt com escriu, però m'agrada molt també com parla.

"Los últimos días de Michi Panero"

Miguel Barrero és un escriptor asturià molt jove -nascut el 1980- de qui no tenia cap referència fins que el 29 de desembre vaig veure a la llibreria Laie del carrer Pau Claris de Barcelona el seu llibre Los últimos días de Michi Panero (DVD Ediciones). Vaig començar a llegir-lo l'endemà, demorant-me intencionadament en el ritme de lectura per tal d'assaborir millor la magnífica prosa de Barrero i retardar el moment d'arribar al punt final.

El vespre del dia 30 vaig veure el DVD de El desencanto, la crua película de Jaime Chávarri on els fills (Michi entre ells) i la vídua del poeta Leopoldo Panero viviseccionaven davant la càmera el passat i el present familiar, gaudint del detalls que se m'havien esborrat de la memòria des que la vaig veure per primer cop l'any 1976, tanti anni fa.

Després, ocasionalment, he llegit el que han anat escrivint Juan Luís i Leopoldo María Panero, però el llibre de Barrero, que es fica en la pell de molts de la meva generació, m'ha portat a l'època de la Transició, on tot estava per fer i tot era possible, i a Astorga, "la ciudad dormida" on es consumà l'autodestrucció dels Panero.

La nit de cap d'any vaig deixar les darreres pàgines per a acabar-les el matí següent, quan un sol tebi feia lluir les pedres del torturat llit del riu Sénia al costat del silenci del Lloc d'Omm, molt recomanable, per cert.

Estic segur que de Barrero se'n parlarà moltíssim i us convido entusiàsticament a llegir el llibre.