Salvador Espriu

El blog Saragatona m'ha recordat que ahir va fer 24 anys de la mort de Salvador Espriu. Molts blogs en parlen. Crec recordar que va ser llegint Espriu í després Estellés que vaig començar a endinsar-me en la poesia catalana. No sé on vaig comprar "El caminant i el mur" i de la primera lectura del llibre -deuria ser a primers dels setanta- m'impressionà el poema "No t'he de donar accés al meu secret", que diu:

Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser

els tendres camps encara són caminats pel sol?

Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,

si m'allunyava endins del gran triomf del groc!

Preguntes fredament com estimo la vida,

quan no vols escoltar el que diria un crit.

No sabràs mai dels arbres ni de profundes deus,

ni del jardí perdut darrera les muntanyes,

ni del record dels llavis que amb la mort vaig besar.

És fidel i callat el meu antic dolor:

no t'ha d'obrir la porta de les ombres i el clos

on tinc només amb mi els laments de Gadara.

A aquest poema li vaig posar música i el cantava i el canto alguna vegada, acompanyant-me amb la guitarra, fascinat com estava i estic pels seus dos primers versos. Espriu va ser un poeta d'una alta musicalitat, com evidencià Raimon en fer cançons amb molts dels seus poemes.

Paco Ibáñez a Argelers

El proper dissabte dia 21 de febrer, commemorant el 70è aniversari de la Retirada i per a ajudar a recuperar la memòria històrica dels republicans, Paco Ibáñez farà un recital a la Sala Polivalent de l'Av.Molière d'Argelers (Telèfon per a reserves 00 33 4 68 95 85 03, de 9 a 12 h i de 14 a 17 h.). El concert, amb el títol "Nos queda la palabra", agafant el del conegut poema de Blas de Otero, serà a les 20:30 h. i es fa tot just el dia abans de complir-se també el 70è aniversari de la mort d'Antonio Machado a Cotlliure.

Per a més informació: http://www.aflordetiempo.com/

Nàufrags de la desesperança

Quin fred deu fer a la mar de Lanzarote!
Quin fred deu fer, penses, mentre deixes
que caigui el raig d’aigua calenta de la dutxa
damunt el cos que plàcid es desvetlla.

Mentre sents les notícies de la ràdio
t’imagines el fred de la mar fosca,
i t’ensabones amb esgarrifances:
fa olor de mort el dilluns que comença.

Just abans que una veu et repeteixi
els resultats del futbol d’ahir diumenge,
tanques els ulls i veus la mar de mort,
tan negra com els cossos que s’empassa.

Les paraulotes

De menut els pares o els iaios m'advertien de no dir paraulotes. De més gran és inevitable soltar-ne alguna en el llenguatge col·loquial entre amics o quan t'emprenyes. No és freqüent fer-ho en públic, a menys que el context ho permeti o fins i tot ho demani.

Al míting d'ahir d'Eusko Alkartasuna al Palau Euskalduna de Bilbao, Joan Puigcercós va dir (ho vaig veure a TV3): "Cuando se trata de joder a Euskadi y Cataluña, el PP y el PSOE se unen sin complejos", demanant disculpes per l'ús del verb "joder", que té un sentit prou explícit i que aconseguí, semblava, el cop d'efecte esperat.

Al diari Avui apareix la crònica del míting i la frase en qüestió es tradueix així: “Quan es tracta de fotre Euskadi i Catalunya, el PP i el PSOE s’uneixen sense complexos” . Això m'ha portat a reflexionar sobre el verb "fotre" omnipresent al llenguatge col·loquial català.

Certament la traducció de l'Avui és impecable, perquè la primera definició que apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear hi porta la traducció al castellà: "Tenir acte carnal; cast. hoder, joder". En tot cas, poques vegades sol utilitzar-se aquesta accepció i és el meu parer que el verb l'ha perduda en gran part, fins al punt que quan es pretén donar-li aquest sentit ha d'utilitzar un complement: "fotre un clau", per exemple. En aquest moment només recordo un tros d'una cançó d'Els Pavesos que deia: "...i és que l'han fotut i la xica va a tindre un xiquet", però alguna cosa hi deu quedar quan en moltes zones del Principat -de parla oriental- sovint el verb fotre és substituït pel verb cardar: "es va cardar una ceba amb la moto...", "m'han ben cardat", etc.

"Fotre" és un verb utilitzadíssim, fins al punt que no és rar -tot i que sigui pobre pel que fa al lèxic- sentir frases com aquestes: "Estic fotut perquè m'he fotut una ostra que estava fotuda. No em fotran més".

"Joder" és un verb que evoca situacions normalment plaents però que, malgrat això, ha agafat també un sentit semblant a "fastidiar", reforçant-lo. Si en Joan Puigcercós no hagués dit paraulotes i hagués substituït "joder" per "fastidiar" o "perjudicar", jo ja no hauria escrit això.

Sonets satírics: La cacera

Oblidant les cabòries de la feina
en mig del camp de l’alta Andalusia,
el jutge i el ministre fan porfia
per veure qui utilitza millor l’eina

per matar d’aquell bosc la peça reina,
puix la caça es nodreix de la follia
de veure com apuntes i, amb mestria,
surt la bala roent i cau la beina.

Ignoraven tots dos, dit al gallet,
que pel fet d’estar junts fent un safari
posaven en perill l’Estat de Dret.

I és que alguns van jurar en el seu desvari
que s'extreien d’aquell innocent fet
sospites de joc brut en un sumari.

Margarit i L'Ametlla

Aquests dies rellegeixo Misteriosament feliç, el darrer llibre del poeta Joan Margarit. A primers de novembre vaig comprar-ne dos exemplars a la Llibreria 22 de Girona i els vaig regalar a Lourdes Villafaña, companya de Daniel Viglietti, i a l'escriptor, economista i ex-ministre libanès Georges Corm i la seva esposa. Tots ells havien coincidit amb el poeta al lliurament dels premis LiberPress dels què és motor incansable el meu amic Carles McCragh, de qui ja he parlat en aquest blog.

La mare de Joan Margarit, Trinitat Consarnau i Sabaté, era de L'Ametlla de Mar. Anit, quan el mestral agranava un cop mes les Terres de l'Ebre i emblanquinava d'escuma la nostra mar, em vaig aturar al poema Victòria del que reprodueixo aquests versos:

És ben poc el que sé del lloc d'on vinc,

és molt poc el que sé del mar brutal

on pescadors de fam alçaven amb els garfis

les tonyines d'un mar tacat de sang

perquè una noia menudeta i dura

estudiés per mestra i fos la meva mare.

(Foto de barques de L'Ametlla treta de la web del Patronat Municipal de Turisme de L'Ametlla de Mar)

A Vicent Andrés Estellés

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés va morir l'any 1993.

La meva joventut va estar marcada pel que havia llegit d'Estellés. Els seus poemes van ser per a aquell xicot de 18 anys que jo era un descobriment màgic i m'han acompanyat des d'aleshores i sense cap dubte el Llibre de Meravelles és el regal que més vegades he fet.

D'Estellés n'he parlat i en parlaré més en aquest blog. En assabentar-me de la seva mort vaig escriure aquest petit poema.

En la mort de Vicent Andrés Estellés

No sé si t’han posat entre les mans la creu
i aquell rosari humit, suat, gastat.
Ni sé tampoc si finalment, a l’hora justa,
han tocat les campanes a mort a Burjassot.
Només sé que t’has mort i això em fa mal
i vaig d’enterrament amb els teus llibres.

Tempus fugit

Passen els dies, les hores i els minuts;
els segons -un somriure, les parpelles que baixen-,
els mesos cavalcant arrossegant setmanes.
Passen els anys, -enganys, guanys, desenganys-,
quedem els que quedem, sense saber fins quan.
Queden els seus objectes, queda el record dels morts:
ja fa més de trenta anys. Com passa el temps!
L’altre dia en parlàvem: sembla que va ser ahir.
Lentament el dolor s’arrossega per l’ànima,
dolor pels anys passats i pels anys que vindran.
Plou. Són les vuit d'aquest vespre del dia ú de febrer.
Les vuit i sis minuts, l’instant irrepetible.
El present va morint-se a cada cop de tecla:
abans, adés i ara, abans, ara i adés.
La història intranscendent dels moments que se’n van
avui ú de febrer d’aquest any dos mil nou.
I tu? On ets? Què fas? També tombes el cap
i mires com s’escolen camí de la memòria
aquests incerts instants? Llegiràs –és futur-
els versos que ara escric i tot serà passat.
Mai no ens banyem dos cops a la mateixa platja.