24 d’abr. 2009

Sant Jordi

De ben menut, els dies de bon temps, ma mare ens portava a berenar a Montjuïc. Tinc vagues records de caminar al costat d'ella, que empenyia el cotxet de ma germana, fins arribar a la que nosaltres anomenàvem la plaça del cavall. Des d'allà es veia, cap a ponent, un paisatge ben obert, del que només recordo l'amplitud. Recordo també que sabia que resseguint cap al sud la línia de la costa s'arribava a la Ràpita dels estius. Moltes tardes, a peu i per no sé quines dreceres que ell coneixia, se'ns afegia mon pare quan tornava de treballar al Prat i que baixava de l'autobús al peu de la muntanya. Després tornàvem plegats cap a casa, endinsant-nos poc a poc en el brogit de la ciutat que allà dalt quedava ben lluny. Aquelles excursions formen part dels meus días azules i el meu sol de la infancia del darrer vers d'Antonio Machado.

Jo ignorava, evidentment, que aquell senyor de dalt del cavall era Sant Jordi, i encara més que fos obra d'un gran escultor que es deia Josep Llimona. Per a mi, suposo que com per a tots els xiquets, l'element que destacava i que donava nom a la plaça en el meu breu catàleg d'indrets viscuts, era el cavall, un pèl més esbelt però poderós com els que veia arrossegant els carros que tornaven del tros els vespres d'estiu, quan sortíem a la fresca amb els iaios. Mirant el cavall de Montjuïc em ressonava el soroll sec de les ferradures sobre les llambordes del carrer.

Ara a la Ràpita ja no es veuen carros ni cavalls, llevat d'ocasions molt concretes. Ahir, però, remenant llibres a les paradetes de la plaça, les alamedes de quan era xiquet, em va venir el record del Sant Jordi de Llimona, que aguanta a sol i serena el pas dels anys en aquell Montjuïc de la infantesa.

14 d’abr. 2009

En el LXXVIII aniversari de la proclamació de la República

Si aquell dia d'abril haguessis vist
la gent il·lusionada pels carrers,
acaronant el futur que imaginaven
mentre la vida es feia primavera,
i les cançons al vent que proclamaven
un nou món que naixia del no res;
si fossis un o una dels milers
que s'ajuntaven amb riures i abraçades,
poc hauries cregut en Argelers,
o en l'absència forçada de l'exili,
o en les cel·les de les presons tants anys,
o en la mort contra el mur dels cementiris.
Qui havia de pensar en mig de la festa
en el fred de les planes de Terol
o les serres de Pàndols o Cavalls
i la fam i les pors que arribarien,
quan tot era i seria per a sempre
llibertat, igualtat, fraternitat ... !
Però estaven allà, en el destí macabre
que la història portava al seu sarró.
Les famílies de dol per a tota la vida.

(El darrer vers és del poema "Crit i nit", del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés)

9 d’abr. 2009

"Mascarada", de Pere Gimferrer


Avui marxem de vacances de Setmana Santa. De fet serà fins dissabte a la tarda, que tornarem a casa. A l'hora de preparar l'equipatge s'imposa la tria de lectures, abundoses si es té en compte la previsió meteorològica, que pot obligar a protegir-se de la pluja i el mal temps a la vora del foc. Un dels llibres que m'enduc és Mascarada, de Pere Gimferrer (Edicions 62, Empúries, 1997), que vaig llegir massa de pressa la primera vegada, i que té versos com aquests que ara recordo:


"Ah l'agonia de l'amor

a les congestes de París"

o també:


"L'amor és un vals d'estocades"


No puc resistir referir-me a la gran imitació que l'actor Cesc Casanovas fa del poeta al programa Polònia de TV3 i per això penjo en aquesta entrada dues fotos: una del poeta i l'altra del personatge que interpreta l'actor.

5 d’abr. 2009

Més sobre el paraigua


Fa uns dies vaig penjar un poema que vaig anomenar "el paraigua". El tema no és nou i en alguna estona perduda he cercat altres referències a l'idea que exposava: el plaer de compartir un paraigua en bona companyia, "si som tu i jo qui caminem plegats" que deia jo. Penso que pel que a mi respecta l'antecedent més clar és la cançó Le parapluie, de Georges Brassens: quan ella accepta l'oferiment de protecció que ell li fa amb el paraigua, continua escrivint:


"Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits"


Sabina també utilitza el paraigua a Medias negras:


"Me echó un cable la lluvia,
yo andaba con paraguas y ella no
-"¿a dónde vamos rubia?"
-"a donde tú me lleves"-contestó."

I Ovidi Montllor, a Perquè vull, cantava:


"Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: "Encantada". Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'estimar!"

He trobat algunes referències més, però aquesta és la meva selecció. Per cert, ara mateix plou, i recordo els versos de Gil de Biedma:

"...
mientras que afuera llueve.
Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas."


Machado i Martí i Pol


El dia 22 del passat mes de febrer es complia el 70è aniversari de la mort d'Antonio Machado. Jo en parlava en aquest blog amb motiu del recital que Paco Ibáñez faria el dia 21 a Argelers.

Amb motiu de l'aniversari de la mort del poeta a Cotlliure he llegit moltes pàgines dedicades a ell. Confesso que desconeixia el bellíssim poema d'en Miquel Martí i Pol que tot seguit reprodueixo per si algú més també en fa la descoberta.



COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.


(Miquel Martí i Pol, "Llibre de les solituds")