Solcs de lletres

La música d'en Jagc

2010-07-13T22:03:00.004+02:00

Jo no sabia que feia música. Com ens passa amb moltes persones de les què només coneixem una part del que fan, jo no tenia la més remota idea de que fos músic i que dediqués tantes i tantes hores a composar i interpretar. Només l'he vist tocar una vegada, una nit d'estiu en què tota una colla sortíem del restaurant Mayte Commodore, de Madrid. Camí de la sortida hi havia un piano i en Joan Antoni, en Jagc, va seure i es va posar a tocar Rain in China. Va ser un moment màgic.

Després he escoltat diverses vegades, amb calma, Orient & Occident Project, el seu disc. Darrera de cada tema hi veig les hores i hores de treball després del treball. En Jagc diu que sempre ha estat un apassionat de la música, des de petit. Al disc l'acompanyen músics excel·lents. Un d'ells, Roger Blàvia, que fa la percussió, vivia al pis de dalt del nostre a Barcelona. Sa mare, Magda, explicava que des de sempre el noi no s'estava quiet i seguia ritmes més o menys frenètics colpejant amb les mans les galledes i tot el que trobava. Fa temps que no el veig més que per la televisió, quan participa en algun concert.

Els que llegireu això podeu fer un tast a http://www.jagcmusic.com/ . Entreu-hi i aneu a "Discografia" i després compreu el seu disc. Recomano seure ben còmode al vespre, apagar els llums i pensar en Orient i Occident agermanats pels astres. O en allò que vulgueu.

Nocturn de xafogor

2010-07-08T23:21:00.006+02:00

Escric "à l'heure où tous les bruits de la ville se taisent" que cantava Moustaki. L'estudi és a la part de darrera de la casa, amb una finestra que dóna al carrer de detrás, que sempre havíem dit, el carrer de la Cinta, que des de fa poques setmanes és només per a vianants. No sento altre soroll que el que fa el modern ventilador que m'ajuda a resistir la calor sufocant, tot i tenir la finestra oberta de bat a bat, i algun ronc de la gossa, que dorm plàcidament als meus peus. I les campanes de l'esglèsia, esclar, tocant els quarts i les hores. Amb el whisky a la vora gaudeixo del silenci que no goso profanar ni tan sols amb una mica de música. També, ho he de reconèixer, de tant en tant se sent el soroll somort d'algun cotxe que passa pel carrer de Sant Isidre -el carrer de davant o la carretera, in illo tempore- o el més estrident d'una moto.

Estic envoltat de llibres: als prestatges i escampats per damunt de la taula: llibres llegits, llibres pendents de llegir i llibres que no llegiré mai però que em fan bé sentint-los tan a la vora. Fa un moment l'Ajuntament ha apagat part de l'enllumenat públic. De la taula estant veig terrats i façanes: un paisatge estrictament urbà, conegut i viscut.

És la nit que demà serà anit, paraula, com tantes, apresa d'infant i que no sento més que en aquestes terres on visc i vaig nàixer. Anit, enguany, adès, granera, grela, xalera, sarabastall..., paraules arrossegades al llarg de generacions, convivint a la meva infantesa amb els castellanismes que arrelaven amb força.

Fa una xafogor tropical, i retardo el moment d'anar a dormir. D'aquí a unes hores, per la finestra de l'estudi entrarà la tramontaneta, el vent tèrmic que reduïm al diminutiu per diferenciar-lo de la més vigorosa tramontana, que no deixa de ser normalment amable en contraposició al violent mestral.

Poso, molt fluix, Menuda, de Serrat, cantada per la Sílvia Pérez Cruz en un terrat del Poble Sec. I bado. Algú que passa pel carrer tus.

Un any més tard

2010-07-06T21:29:00.003+02:00

Torno, quan ha passat més d'un any, a obrir algun solc i a recórrer els que d'altres ja han obert. Com si tot just hagués deixat el blog ahir al vespre. I no passa res. Agraeixo les fidelitats i les curiositats de qui ha entrat durant tot aquest temps de paràlisi blogaire i us invito especialment a cercar a internet la Sílvia Pérez Cruz i escoltar-la cantant. L'estiu, a casa nostra, és màgic. El Port Bo de Calella un 3 de juliol al vespre n'és molt. La màgia es fa ama i senyora de la nit quan la Sílvia canta. Des de la confessable ignorància que em va fer descobrirla a la XLIV Cantada d'Havaneres us demano que us animeu a conèixer-la. Ja sigui sola o amb d'altres (forma part de Las Migas, per exemple) us fascinarà. Jo la veia allà, lluny, a dalt de l'escenari, amb el fons de barques que es gronxaven, jugant amb la música i les paraules a la nit de Calella...

Continuaré pels solcs. Benvingut sigui tothom que els hi dóna vida.

La Colometa Jessica Lange

2009-05-06T07:34:00.005+02:00

Dissabte passat, la mítica actriu Jessica Lange (King Kong, El carter sempre truca dues vegades, Tootsie ...) es va posar en la pell de la Colometa de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, a l'escenari del Baryshnikov Arts Center de Nova York. L'actriu va llegir en anglès l'adaptació de l'obra feta i dirigida per Joan Ollé, amb la què s'obria el festival Catalan days que organitza l'Institut Ramon Llull. No cal estendre's sobre la importància cultural d'un fet com aquest en un país de cultura poc permeable a les lletres que venen de fora, amb escasses traduccions, però a més, el fet que fos Jessica Lange qui protagonitzés l'espectacle hi afegeix un plus considerable.

M'agrada molt la imatge de la fotografia de El Periódico que he penjat en aquesta entrada del blog. Jessica Lange és, com Jane Birkin per exemple, una dona que sap envellir bellament, sense més maquillatge que el que transmet la seva mirada.

Fa tres anys, en un viatge amb el director de cinema Costa Gavras per les autopistes del sud de França, ell deia que Jessica Lange, que protagonitzà la seva pel·lícula La caixa de música, era la millor actriu que havia dirigit. La gran actriu s'ha posat a la pell de la Colometa, i això és molt positiu per a la projecció exterior de la nostra literatura.

Sant Jordi

2009-04-24T07:55:00.004+02:00

De ben menut, els dies de bon temps, ma mare ens portava a berenar a Montjuïc. Tinc vagues records de caminar al costat d'ella, que empenyia el cotxet de ma germana, fins arribar a la que nosaltres anomenàvem la plaça del cavall. Des d'allà es veia, cap a ponent, un paisatge ben obert, del que només recordo l'amplitud. Recordo també que sabia que resseguint cap al sud la línia de la costa s'arribava a la Ràpita dels estius. Moltes tardes, a peu i per no sé quines dreceres que ell coneixia, se'ns afegia mon pare quan tornava de treballar al Prat i que baixava de l'autobús al peu de la muntanya. Després tornàvem plegats cap a casa, endinsant-nos poc a poc en el brogit de la ciutat que allà dalt quedava ben lluny. Aquelles excursions formen part dels meus días azules i el meu sol de la infancia del darrer vers d'Antonio Machado.

Jo ignorava, evidentment, que aquell senyor de dalt del cavall era Sant Jordi, i encara més que fos obra d'un gran escultor que es deia Josep Llimona. Per a mi, suposo que com per a tots els xiquets, l'element que destacava i que donava nom a la plaça en el meu breu catàleg d'indrets viscuts, era el cavall, un pèl més esbelt però poderós com els que veia arrossegant els carros que tornaven del tros els vespres d'estiu, quan sortíem a la fresca amb els iaios. Mirant el cavall de Montjuïc em ressonava el soroll sec de les ferradures sobre les llambordes del carrer.

Ara a la Ràpita ja no es veuen carros ni cavalls, llevat d'ocasions molt concretes. Ahir, però, remenant llibres a les paradetes de la plaça, les alamedes de quan era xiquet, em va venir el record del Sant Jordi de Llimona, que aguanta a sol i serena el pas dels anys en aquell Montjuïc de la infantesa.

En el LXXVIII aniversari de la proclamació de la República

2009-04-14T19:22:00.007+02:00

Si aquell dia d'abril haguessis vist

la gent il·lusionada pels carrers,

acaronant el futur que imaginaven

mentre la vida es feia primavera,

i les cançons al vent que proclamaven

un nou món que naixia del no res;

si fossis un o una dels milers

que s'ajuntaven amb riures i abraçades,

poc hauries cregut en Argelers,

o en l'absència forçada de l'exili,

o en les cel·les de les presons tants anys,

o en la mort contra el mur dels cementiris.

Qui havia de pensar en mig de la festa

en el fred de les planes de Terol

o les serres de Pàndols o Cavalls

i la fam i les pors que arribarien,

quan tot era i seria per a sempre

llibertat, igualtat, fraternitat ... !

Però estaven allà, en el destí macabre

que la història portava al seu sarró.

Les famílies de dol per a tota la vida.

(El darrer vers és del poema "Crit i nit", del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés)

"Mascarada", de Pere Gimferrer

2009-04-09T08:35:00.005+02:00

Avui marxem de vacances de Setmana Santa. De fet serà fins dissabte a la tarda, que tornarem a casa. A l'hora de preparar l'equipatge s'imposa la tria de lectures, abundoses si es té en compte la previsió meteorològica, que pot obligar a protegir-se de la pluja i el mal temps a la vora del foc. Un dels llibres que m'enduc és Mascarada, de Pere Gimferrer (Edicions 62, Empúries, 1997), que vaig llegir massa de pressa la primera vegada, i que té versos com aquests que ara recordo:

"Ah l'agonia de l'amor

a les congestes de París"

o també:

"L'amor és un vals d'estocades"

No puc resistir referir-me a la gran imitació que l'actor Cesc Casanovas fa del poeta al programa Polònia de TV3 i per això penjo en aquesta entrada dues fotos: una del poeta i l'altra del personatge que interpreta l'actor.

Més sobre el paraigua

2009-04-05T11:49:00.012+02:00

Fa uns dies vaig penjar un poema que vaig anomenar "el paraigua". El tema no és nou i en alguna estona perduda he cercat altres referències a l'idea que exposava: el plaer de compartir un paraigua en bona companyia, "si som tu i jo qui caminem plegats" que deia jo. Penso que pel que a mi respecta l'antecedent més clar és la cançó Le parapluie, de Georges Brassens: quan ella accepta l'oferiment de protecció que ell li fa amb el paraigua, continua escrivint:

"Chemin faisant, que ce fut tendre

D'ouïr à deux le chant joli

Que l'eau du ciel faisait entendre

Sur le toit de mon parapluie

J'aurais voulu, comme au déluge

Voir sans arrêt tomber la pluie

Pour la garder, sous mon refuge

Quarante jours, quarante nuits"

Sabina també utilitza el paraigua a Medias negras:

"Me echó un cable la lluvia,

yo andaba con paraguas y ella no

-"¿a dónde vamos rubia?"

-"a donde tú me lleves"-contestó."

I Ovidi Montllor, a Perquè vull, cantava:

"Tenia jo un paraigua. Perquè vull!

Perquè tinc ganes de tenir!

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!

Perquè tinc ganes d'ajudar!

Va dir-me: "Encantada". Perquè vull!

Perquè tinc ganes d'encantar!

Va arrapar-se a mi. Perquè vull!

Perquè tinc ganes d'estimar!"

He trobat algunes referències més, però aquesta és la meva selecció. Per cert, ara mateix plou, i recordo els versos de Gil de Biedma:

"...

mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve

con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,

ennegreciendo muros,

goteando fábricas, filtrándose

en los talleres mal iluminados.

Y el agua arrastra hacia la mar semillas

incipientes, mezcladas en el barro,

árboles, zapatos cojos, utensilios

abandonados y revuelto todo

con las primeras Letras protestadas."

Machado i Martí i Pol

2009-04-05T07:49:00.005+02:00

El dia 22 del passat mes de febrer es complia el 70è aniversari de la mort d'Antonio Machado. Jo en parlava en aquest blog amb motiu del recital que Paco Ibáñez faria el dia 21 a Argelers.

Amb motiu de l'aniversari de la mort del poeta a Cotlliure he llegit moltes pàgines dedicades a ell. Confesso que desconeixia el bellíssim poema d'en Miquel Martí i Pol que tot seguit reprodueixo per si algú més també en fa la descoberta.

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

(Miquel Martí i Pol, "Llibre de les solituds")

El paraigua

2009-03-31T20:47:00.008+02:00

És millor dur quan plou un sol paraigua
si som tu i jo qui caminem plegats
pels carrers de la ciutat tan gris.
Un paraigua senzill, que es vincla quan
el vent colpeja a ratxes les voreres.
Tot i mullar-me perquè no és prou gran
per a cobrir-me mentre amb ell t'emparo
quan te m'atanses tremolant de fred,
mantinc amb força contra el seny més clar
que és millor dur quan plou un sol paraigua.

Cançó de la sortida del sol

2009-03-21T17:27:00.003+01:00

Quan començava a barallar-me amb la guitarra, fa molts anys, vaig escriure aquesta cançó, que he modificat lleugerament amb el pas del temps i que ara fa un moment, no sé per què, cantussejava:

Avui el sol en sortir,
amb un esclat de llum
ha trencat les tenebres
i ha robat més d’un somni.
Ha descobert les ombres nocturnes
que feien tard
camí de l’amagatall,
les ombres enlluernades.
Ha despertat l’espígol de la serra
i ha ofegat la mar
amb la seva lluentor.
S’ha embotit pels racons
i les fosques escales
dels carrers.
Les presons, fins i tot,
han sabut que allà fora
començava un nou dia.
Avui el sol en sortir,
amb un esclat de llum
ha trencat les tenebres
i ha vençut al silenci.
S’ha reflectit als vidres de les fàbriques
mentre els obrers
continuaven treballant.
Les fàbriques tant tristes.
Ha acaronat els camps i les arbredes
i ha encès de foc
les basses, rius i llacs.
Ha daurat les façanes
i els balcons i finestres
dels carrers.
De Llevant ha vingut
la llum encegadora
anunciant el nou dia.
Jo vull que torni la nit
sense lluna i estelada,
per a jeure al teu costat
i que mai arribi l’alba.

L'espart d'escurar

2009-03-17T08:19:00.000+01:00

La ràdio i la televisió en català estan fent que la llengua s'estandaritzi cada cop més i això va en perjudici del lèxic particular de cada zona, que constitueix una riquesa de la què ens hauríem de sentir ben orgullosos.

Recordo la cara d'astorament d'E., catalana del quasi-Pirineu, quan ma iaia li demanà un dia en acabat de dinar:

- Xica, tu amb quin espart escures?

A E. li costà entendre que el que se li demanava era amb quin fregall fregues els plats perquè l'ús que aquí donem al mot espart no existeix en altres llocs, com tampoc existeix l'ús del verb escurar a què ma iaia es referia.

Actualment l'espart de tota la vida ha anat cedint lloc a les nostres aigüeres a l'espart d'alumini, i em sembla genial que mantinguem encara el nom que tradicionalment tenia l'objecte utilitzat per a escurar, tot i que el material hagi canviat i ja no sigui el que s'extrau de la planta gramínia.

Al diccionari català-valencià-balear trobo l'expressió valenciana "Pujar més l'espart que l'escurada" i em conforta. Aquí, en aquest racó mariner de les Terres de l'Ebre, diríem "Val més l'espart que l'escuranda" , com qui diu "Val més lo collar que el gos".

Sona bé "escuranda", tat? Per cert, "tat" (reducció vulgar de "veritat", segons l'Alcover-Moll, que ho localitza també al Rosselló) ho fem servir en compte de l'oi d'altres àrees del domini lingüístic. I que no es perdi.

Una llibreria per a empobrir-se

2009-03-14T18:52:00.005+01:00

Fa bastants anys, amb el meu amic A. parlàvem d'obrir una llibreria. Havíem ataüllat un local i vam passar-ho molt bé imaginant què faríem. Teníem clar que seria un negoci per a empobrir-se progressivament, perquè descartàvem tenir el reclam dels llibres més venuts i pensàvem en un aparador i unes taules on s'exposarien els llibres que ens agradessin a nosaltres, incloent-hi, bojos com érem, els de poesia. Òbviament, caldrien altes dosis de persuasió per a convèncer els visitants del local de la bondat de tants i tants títols dels què els mitjans de comunicació no es feien ressó, però en el nostre entusiasme estàvem disposats a fer-ho.

Dimecres i dijous vaig aprofitar estones lliures per Madrid per a anar de llibreries, dues de la mateixa empresa, que m'agafaven de pas, perquè no em podia permetre desviar-me massa. No cal dir que els aparadors de la major part de les llibreries són iguals a totes bandes: els deu o vint llibres més venuts (que solen ser els més publicitats) i els deu o vint que més es vendran (després de la corresponent publicitat). La situació a Catalunya no és gaire diferent, llevat que als aparadors també hi ha uns quants llibres -no molts- en la nostra llengua, que són, evidentment, els escrits en català que millor es venen o que millor es vendran, cosa absolutament previsible. Tornant a Madrid, en un dels locals visitats resulta realment difícil, al menys per a una persona com jo que no és precisament prima, accedir a la secció de poesia, posada en un racó de configuració absolutament dissuasòria a la què s'accedeix de canto com l'abadejo que diem a La Ràpita. Si ja normalment els llibres de poesia exigeixen un cert esforç de localització, allà, a més, cal una considerable habilitat de contorsió.

La cosa, evidentment, té la seva lògica: cedir la preferència a allò que realment funciona, que són els llibres que tothom -quan parlem de llibres "tothom" vol dir un cinc per cent de la ciutadania- llegeix o vol llegir, però deixa un regust amarg.

La narrativa no comercial no viu gaire millor a les grans llibreries, i si hi fa estada, desapareix als pocs dies i s'afegeix -suposo- al munt de pàgines impreses que acaben guillotinades com el ciutadà Lluís Capet si no aconsegueixen subsistir miraculosament en alguna llibreria de vell on conviuen amb tantes i tantes obres mestres descatalogades. Suposo que al bon amic A. i a mi, si haguéssim tirat endavant el nostre somni, ens haurien guillotinat els bancs.

Missatge

2009-03-08T10:50:00.001+01:00

La imprecació grollera a l’efímer substracte
que deixa com ofrena la pluja imperceptible
del temps i dels espais per on, perdut, et cerques,
anònima t’exhorta a processos d’higiene material.

(Volia, simplement,
dir que a la pols
del vidre del darrera
del meu cotxe,
algú va escriure anit
amb lletres grosses:
neteja’l, porc!)

Salvador Espriu

2009-02-23T08:18:00.003+01:00

El blog Saragatona m'ha recordat que ahir va fer 24 anys de la mort de Salvador Espriu. Molts blogs en parlen. Crec recordar que va ser llegint Espriu í després Estellés que vaig començar a endinsar-me en la poesia catalana. No sé on vaig comprar "El caminant i el mur" i de la primera lectura del llibre -deuria ser a primers dels setanta- m'impressionà el poema "No t'he de donar accés al meu secret", que diu:

Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser

els tendres camps encara són caminats pel sol?

Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,

si m'allunyava endins del gran triomf del groc!

Preguntes fredament com estimo la vida,

quan no vols escoltar el que diria un crit.

No sabràs mai dels arbres ni de profundes deus,

ni del jardí perdut darrera les muntanyes,

ni del record dels llavis que amb la mort vaig besar.

És fidel i callat el meu antic dolor:

no t'ha d'obrir la porta de les ombres i el clos

on tinc només amb mi els laments de Gadara.

A aquest poema li vaig posar música i el cantava i el canto alguna vegada, acompanyant-me amb la guitarra, fascinat com estava i estic pels seus dos primers versos. Espriu va ser un poeta d'una alta musicalitat, com evidencià Raimon en fer cançons amb molts dels seus poemes.

Paco Ibáñez a Argelers

2009-02-18T07:43:00.004+01:00

El proper dissabte dia 21 de febrer, commemorant el 70è aniversari de la Retirada i per a ajudar a recuperar la memòria històrica dels republicans, Paco Ibáñez farà un recital a la Sala Polivalent de l'Av.Molière d'Argelers (Telèfon per a reserves 00 33 4 68 95 85 03, de 9 a 12 h i de 14 a 17 h.). El concert, amb el títol "Nos queda la palabra", agafant el del conegut poema de Blas de Otero, serà a les 20:30 h. i es fa tot just el dia abans de complir-se també el 70è aniversari de la mort d'Antonio Machado a Cotlliure.

Per a més informació: http://www.aflordetiempo.com/

Nàufrags de la desesperança

2009-02-16T10:53:00.003+01:00

Quin fred deu fer a la mar de Lanzarote!
Quin fred deu fer, penses, mentre deixes
que caigui el raig d’aigua calenta de la dutxa
damunt el cos que plàcid es desvetlla.

Mentre sents les notícies de la ràdio
t’imagines el fred de la mar fosca,
i t’ensabones amb esgarrifances:
fa olor de mort el dilluns que comença.

Just abans que una veu et repeteixi
els resultats del futbol d’ahir diumenge,
tanques els ulls i veus la mar de mort,
tan negra com els cossos que s’empassa.

Les paraulotes

2009-02-16T08:22:00.000+01:00

De menut els pares o els iaios m'advertien de no dir paraulotes. De més gran és inevitable soltar-ne alguna en el llenguatge col·loquial entre amics o quan t'emprenyes. No és freqüent fer-ho en públic, a menys que el context ho permeti o fins i tot ho demani.

Al míting d'ahir d'Eusko Alkartasuna al Palau Euskalduna de Bilbao, Joan Puigcercós va dir (ho vaig veure a TV3): "Cuando se trata de joder a Euskadi y Cataluña, el PP y el PSOE se unen sin complejos", demanant disculpes per l'ús del verb "joder", que té un sentit prou explícit i que aconseguí, semblava, el cop d'efecte esperat.

Al diari Avui apareix la crònica del míting i la frase en qüestió es tradueix així: “Quan es tracta de fotre Euskadi i Catalunya, el PP i el PSOE s’uneixen sense complexos” . Això m'ha portat a reflexionar sobre el verb "fotre" omnipresent al llenguatge col·loquial català.

Certament la traducció de l'Avui és impecable, perquè la primera definició que apareix al Diccionari Català-Valencià-Balear hi porta la traducció al castellà: "Tenir acte carnal; cast. hoder, joder". En tot cas, poques vegades sol utilitzar-se aquesta accepció i és el meu parer que el verb l'ha perduda en gran part, fins al punt que quan es pretén donar-li aquest sentit ha d'utilitzar un complement: "fotre un clau", per exemple. En aquest moment només recordo un tros d'una cançó d'Els Pavesos que deia: "...i és que l'han fotut i la xica va a tindre un xiquet", però alguna cosa hi deu quedar quan en moltes zones del Principat -de parla oriental- sovint el verb fotre és substituït pel verb cardar: "es va cardar una ceba amb la moto...", "m'han ben cardat", etc.

"Fotre" és un verb utilitzadíssim, fins al punt que no és rar -tot i que sigui pobre pel que fa al lèxic- sentir frases com aquestes: "Estic fotut perquè m'he fotut una ostra que estava fotuda. No em fotran més".

"Joder" és un verb que evoca situacions normalment plaents però que, malgrat això, ha agafat també un sentit semblant a "fastidiar", reforçant-lo. Si en Joan Puigcercós no hagués dit paraulotes i hagués substituït "joder" per "fastidiar" o "perjudicar", jo ja no hauria escrit això.

Sonets satírics: La cacera

2009-02-13T21:09:00.005+01:00

Oblidant les cabòries de la feina
en mig del camp de l’alta Andalusia,
el jutge i el ministre fan porfia
per veure qui utilitza millor l’eina

per matar d’aquell bosc la peça reina,
puix la caça es nodreix de la follia
de veure com apuntes i, amb mestria,
surt la bala roent i cau la beina.

Ignoraven tots dos, dit al gallet,
que pel fet d’estar junts fent un safari
posaven en perill l’Estat de Dret.

I és que alguns van jurar en el seu desvari
que s'extreien d’aquell innocent fet
sospites de joc brut en un sumari.

Margarit i L'Ametlla

2009-02-08T09:50:00.003+01:00

Aquests dies rellegeixo Misteriosament feliç, el darrer llibre del poeta Joan Margarit. A primers de novembre vaig comprar-ne dos exemplars a la Llibreria 22 de Girona i els vaig regalar a Lourdes Villafaña, companya de Daniel Viglietti, i a l'escriptor, economista i ex-ministre libanès Georges Corm i la seva esposa. Tots ells havien coincidit amb el poeta al lliurament dels premis LiberPress dels què és motor incansable el meu amic Carles McCragh, de qui ja he parlat en aquest blog.

La mare de Joan Margarit, Trinitat Consarnau i Sabaté, era de L'Ametlla de Mar. Anit, quan el mestral agranava un cop mes les Terres de l'Ebre i emblanquinava d'escuma la nostra mar, em vaig aturar al poema Victòria del que reprodueixo aquests versos:

És ben poc el que sé del lloc d'on vinc,

és molt poc el que sé del mar brutal

on pescadors de fam alçaven amb els garfis

les tonyines d'un mar tacat de sang

perquè una noia menudeta i dura

estudiés per mestra i fos la meva mare.

(Foto de barques de L'Ametlla treta de la web del Patronat Municipal de Turisme de L'Ametlla de Mar)

A Vicent Andrés Estellés

2009-02-04T10:31:00.004+01:00

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés va morir l'any 1993.

La meva joventut va estar marcada pel que havia llegit d'Estellés. Els seus poemes van ser per a aquell xicot de 18 anys que jo era un descobriment màgic i m'han acompanyat des d'aleshores i sense cap dubte el Llibre de Meravelles és el regal que més vegades he fet.

D'Estellés n'he parlat i en parlaré més en aquest blog. En assabentar-me de la seva mort vaig escriure aquest petit poema.

En la mort de Vicent Andrés Estellés

No sé si t’han posat entre les mans la creu
i aquell rosari humit, suat, gastat.
Ni sé tampoc si finalment, a l’hora justa,
han tocat les campanes a mort a Burjassot.
Només sé que t’has mort i això em fa mal
i vaig d’enterrament amb els teus llibres.

Tempus fugit

2009-02-01T20:11:00.005+01:00

Passen els dies, les hores i els minuts;
els segons -un somriure, les parpelles que baixen-,
els mesos cavalcant arrossegant setmanes.
Passen els anys, -enganys, guanys, desenganys-,
quedem els que quedem, sense saber fins quan.
Queden els seus objectes, queda el record dels morts:
ja fa més de trenta anys. Com passa el temps!
L’altre dia en parlàvem: sembla que va ser ahir.
Lentament el dolor s’arrossega per l’ànima,
dolor pels anys passats i pels anys que vindran.
Plou. Són les vuit d'aquest vespre del dia ú de febrer.
Les vuit i sis minuts, l’instant irrepetible.
El present va morint-se a cada cop de tecla:
abans, adés i ara, abans, ara i adés.
La història intranscendent dels moments que se’n van
avui ú de febrer d’aquest any dos mil nou.
I tu? On ets? Què fas? També tombes el cap
i mires com s’escolen camí de la memòria
aquests incerts instants? Llegiràs –és futur-
els versos que ara escric i tot serà passat.
Mai no ens banyem dos cops a la mateixa platja.

Brucella melitensis

2009-01-31T21:23:00.004+01:00

Els que em coneixen saben com m'agrada la poesia del tortosí Gerard Vergés. La considero profundament arrelada al paisatge de les nostres terres, com la d'Estellés s'arrela al seu i sense que això signifiqui deixar de banda els grans temes: l'amor, la mort, el pas del temps ... la vida en definitiva.

Avui he pensat penjar el poema que ha donat títol a aquesta entrada del blog i que no només té la frescor musicalitat de tota l'obra de Vergés sinó que a més traspua un humor molt de l'autor. Fa temps li vaig acomodar uns acords i alguna vegada l'he cantat en cercles reduídissims.

Astre apagat la més fulgent estrella
Torre enrunada la que fou tan alta
A la gentil marquesa de Morella
Se li ha semat la rosa de la galta.

Per culpa de la llet de qualque ovella
La galana marquesa està malalta
El germen metzinós es diu brucella
Les febres que pateix, febres de Malta.

Malaltia veient tan espantosa
Misses ordena el bisbe de Tortosa
I a Roma fa el marquès pelegrinatge.

Però som a l’any mil, mai no sabràs
Que la culpa no ha estat de Satanàs
Sinó d’un tendre i exquisit formatge.

La infermera tunisiana

2009-01-25T20:40:00.006+01:00

Carles Mc Cragh és un advocat gironí que fa molts anys que navega per les mars literàries. Amb ell he parlat molt sovint de llibres i autors.

Aquest estiu em donà la notícia de que havia guanyat el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2008, que convoca cada any l'Ajuntament d'Inca, amb La infermera tunisiana (Lleonard Muntaner Editor).

L'acció de la novel·la transcorre a Tunísia l'estiu de 2006 i narra la relació que s'estableix entre un comerciant finès i una noia del país. El xoc de cultures no impedeix l'atracció que va creixent entre ambdós amb el rerefons de la invasió israeliana del Líban, que contrasta amb la pau tranquil·la de l'estiu tunisià.

En llegir les pàgines del llibre vaig repescar el que jo mateix vaig escriure en un altre bloc en aquelles dates, el 25 de juliol de 2006:

"...La nit d'estiu és llarga, no en temps, en intensitat. Per a uns és nit de festa, per a uns altres nit de dol. Transcric els versos de Raimon i penso en la mort que s'ha endut a Daniel a qui hem enterrat aquest matí de festes majors de Sant Jaume i penso també en l'amor de les nits d'estiu sota els estels. D'Algesires a Estambul, com cantava Serrat, tota la Mediterrània viu intensament les nits d'estiu. En un racó llunyà d'aquesta mar nostra de profetes, poetes i déus, dones i homes com nosaltres ploren i moren a causa de la barbàrie dels seus veïns. Aquestes nits d'estiu, enmig de les tristeses i alegries de la nostra quotidianitat, mirem cap a orient on, sota els mateixos astres i planetes que ens cobreixen, milers d'innocents són víctimes de les bombes. És "l'odeur du sang qui flotte sur ses rives" de què parlava Moustaki quan cantava la Mediterrània, i sembla que ens arribi, per a vergonya de tots per no ser capaços d'aturar-ho, en cada onada que s'aboca suaument a les platges del Delta."

Carles Mc Cragh, motor incansable de l'Associació Humanitària Liberpress, que ja fa anys que veu reconeguts els seus esforços per promoure la pau, la llibertat i el respecte als Drets Humans, dedica La infermera tunisiana als seus amics libanesos víctimes de la guerra i als seus amics periodistes Robert Fisk i Jon Lee Anderson que ens han trasmès l'horror de què van ser testimonis.

Paisatge

2009-01-23T10:23:00.002+01:00

Un roig de cel de vent
un blau argent d'estany
la serra grisa
la soledat del jo que es fon amb el capvespre
els mots que defineixen amb precisió el paisatge
i la terra que estimes
els anys que ja han passat
una llum fugissera
sense futur un núvol es desfà en fils de cendra

(Publicat a Des dels Alfacs l'11 de desembre de 2007)