Encara Prévert

Anit vaig acabar de llegir "Cent dies de juliol", d'en Carles Ribera, que amb base en les memòries del tortosí Joaquim Aleixandri, que fou membre del Comitè antifeixista de Caldes de Malavella, analitza el caos dels dies posteriors al cop d'estat de juliol del 36 a la Catalunya republicana. Aquests dies he llegit també amb plaer "Habíamos ganado una guerra" d'Esther Tusquets: la immediata postguerra vista per una filla dels vencedors que acaba comprenent que no pertany a aquell col·lectiu i m'he divertit llegint d'una tirada "Escuadrón Guillotina", del mexicà Guillermo Arriaga, que narra les peripècies d'un burgès, advocat i perfeccionador de la guillotina a l'exèrcit de Pancho Villa.

Paroles, de Jacques Prévert, no m'ha deixat, però, i he desat el llibre a l'abast, per a rellegides fàcils (com els d'Estellés o Gil de Biedma). Aquest vespre em retrobo amb Prévert escoltant Sílvia Comes i Lídia Pujol que canten en castellà la Chanson des escargots qui vont a l'enterrement i Déjeuner du matin. I xalo sentint-les.

Prévert

Aquest home del cigarret a la boca, la copa de ví al davant i el gos ajagut al costat és Jacques Prévert (1900-1977). Com ja us explicava fa uns dies estic llegint Paroles i xalo d'allò més. Fins ara per a mi Prévert era l'autor de la lletra de Les Feuilles Mortes, la cançó que ara escolto en la veu d'Yves Montand, i algun altre poema que una nit m'havia llegit amb d'altres de Louis Aragon una noia que es deia Bénedicte, dins d'una tenda de campanya prop de Lyon. Era quasi a la prehistòria: jo tenia 17 anys.

Aquest home polit de la fotografia, amb aquest aire absent, aquest home que sembla deixar passar el temps amb la mirada perduda, em fascina com a escriptor. L'últim text que he llegit és "Souvenirs de famille ou l'ange garde-chiourme", que publicà el 1930, en plena crisi de Prévert amb André Breton i el moviment surrealista.

No em resisteixo a deixar aquí una petita mostra del que va escriure Jacques Prévert: el seu poema "Alicante".

"Une orange sur la table

Ta robe sur le tapis

Et toi dans mon lit

Doux présent du présent

Fraîcheur de la nuit

Chaleur de ma vie."

Triar el següent llibre

Estic arribant al final de Solea, de Jean-Claude Izzo. M'hi resisteixo. Retardo el moment de perdre de vista la Marsella de Montale i alterno la novel·la amb la lectura d'altres coses. Per exemple la Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, en edició a cura d'Albert Rossich, que n'ha fet la introducció i les moltes vegades imprescindibles notes (Quaderns Crema). Un divertit plaer llegir els poemes, entre d'altres, del tortosí Francesc Vicent Garcia, més conegut com el rector de Vallfogona, i com a mostra aquest final del seu sonet XXXII:

"Una mossa trobí, i la badoquera

de la desventurada era tan xica

que, sens tocar-li un pèl, la hi fiu en l'aire."

Suposo que aquesta nit, en gitar-me, acomiadaré Fabio Montale. Hi tornaré, de ben segur, per a, amb més calma, rellegint-lo en diagonal, desxifrar algunes expressions en argot que he passat per alt, però ara s'imposa triar el successor. Vaig a la pila de llibres pendents i agafo Exploradores del abismo, de Vila Matas (Anagrama), de qui a finals d'estiu vaig llegir el Doctor Pasavento, i, per a continuar desrovellant el meu francès, les Paroles de Jacques Prévert, en una preciosa edició de Folio, amb una separata amb dibuixos del propi autor, comprada també a Le Flo des Mots.

Tornant a Doctor Pasavento: molt recomanable llegir abans Jakob von Gunten, de Robert Walser i -si és possible- els Paseos con Robert Walser, de Carl Seelig. I a xalar.

Per cert, ara fa dos anys passejava pels carrers de Montparnasse que omplen pàgines i pàgines del llibre de Vila Matas. Els enyoro mentre escolto Nothing else matters, de Metallica en la fantàstica versió d'Apocalyptica.

Apocalyptica

Un, que ja té una edat, se sent un grapat d'anys més jove quan descobreix alguna cosa nova. Com això em passa prou sovint, visc gairebé en una eterna joventut. Fa un mesot era gràcies a les amables llibreteres de Le Flo des Mots que Jean-Claude Izzo (continuo llegint Solea) em portava al món de Fabio Montale; fa uns dies Mela -el seu bloc Ma vida amb ieu té un enllaç des d'aquesta pàgina- em descobria els Massilia Sound System i més d'una vegada m'adono que tarallejo inconscientment el seu Dimanche aux Goudes.

Avui al Basar de les espècies (hi podeu anar clicant l'enllaç de la columna de la dreta) he tingut la primera notícia de l'existència d'Apocalyptica, la banda finesa dels quatre violoncels, de qui ara escolto Quutamo i que us recomano sincerament (feu-ne un tast a youtube).

També, de quan en quan, m'apassiono amb coses que descobreixo jo mateix. Per si algú en el futur pot dir que va llegir-la gràcies a mi i que li va agradar, us diré que a finals d'agost vaig ensopegar amb una novela fantàstica: "La orden del Tigre", de J.J. Armas Marcelo.

Avui els Apocalyptica actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, amb tot l'aforament venut. Dos-cents quilòmetres al sud, en aquest Delta on el mestral ja no bufa, jo els escolto tocar The Unforgiven mentre em bec poc a poc una copa de Lagavulin, meravellós whiskie que, per cert, vaig descobrir a Roses gràcies al meu amic Carles.

Pinyols d'aubercoc

Aquest matí he acabat de llegir Pinyols d'aubercoc (L'Avenç) de l'escriptor Emili Manzano, que cada dijous al vespre presenta al Canal 33 el programa L'hora del lector. La veritat és que ha estat un veritable plaer: per la utilització continua que fa del parlar de Mallorca, per la nostàlgia d'un món rural viscut intensament a l'infantesa i l'adolescència...

L'íntim arrelament del xiquet que va ser el narrador a la terra del camp de Mallorca ens és explicat així:

"La terra és el cel dels infants. Aquell esglai, aquell vertígen que, als grans, els provoquen les vastes constel·lacions lluminoses i les fondàries de foscor infinita, els infants el tenen a la terra."

El punt de llibre que marcava el progrés de la lectura del llibre d'en Manzano ha passat a situar-se entre les pàgines de Solea, de Jean-Claude Izzo, a punt de començar-lo. En acabar d'escriure això l'encetaré.

Aquest dissabte ha estat carregat de fets que sento molt propers: un la mort d'un guàrdia civil de 24 anys (i les ferides molt greus del seu company de 23) a resultes dels trets que a Capbreton, a les Landes, han disparats uns que se suposa són membres d'ETA. El dolor de totes les morts, mai justificables. La necessitat de posar fi a la situació de conflicte en què viu el País Basc i la vergonya que em produeix certa classe política que utilitza aquests fets condemnables per a criminalitzar les idees que els hi fan nosa i guanyar vots a grapats.

Dos: la manifestació convocada a Barcelona per la Plataforma pel dret de decidir. Òbviament aquest és un dret inalienable per a un poble com el nostre que massa sovint sent la seva dignitat trepitjada. Més enllà de certs oportunismes polítics que ara i aquí no cal comentar, que centenars de catalans mostrin al carrer la seva indignació per tants episodis que recentment han trasbalsat el país i per poder dir què volem i com ho volem, ha de fer reflexionar a tiris i troians.

Tres: l'Assemblea de les diverses plataformes existents a les Terres de l'Ebre per a informar de les agressions que pateix el Territori. També en aquest sud del Principat tenim la necessitat de decidir per nosaltres mateixos i sovint experimentem la sensació de que se'ns deixa tot sols davant de fets que se'ns imposen.

I acabo amb una certa banalització: a aquestes hores ja del diumenge dia 2, la veu suggerent de Carla Bruni té efectes balsàmics quan començo a llegir el pròleg de Solea: "Loin des yeux, proche du coeur, Marseille, toujours".