Daniel Viglietti

Vaig conèixer personalment Daniel Viglietti i la seva companya Lourdes Villafaña a Girona, el vespre del 6 de novembre del 2008. Els vam portar amb el meu cotxe de l'hotel fins a l'Auditori, on ell havia de rebre el Premi Liberpress en el seu apartat de cançó i substituiria el discurs d'agraïment amb la interpretació de dues peces. Vaig dipositar amb molta cura la seva guitarra al maleter, amb la comprensible excitació de qui havia acompanyat les inquietuds de l'adolescència amb els discs del cantautor uruguaià.

En arrencar, Viglietti, ben abrigat amb la seva inseparable gorra, em suggerí eliminar tota eventual corrent d'aire que pogués pertorbar l'ambient càlid de l'habitacle del vehicle: protecció de les eines de treball, digué.

Quan, després de rebre el premi, Daniel Viglietti emprengué els acords de A desalambrar, la cançó m'arribà amb la mateixa força amb què m'havia arribat per primera vegada feia més de trenta anys.

L'endemà passejàrem per Girona i després dinarem plegats en un petit restaurant. És un home d'una conversa extraordinàriament amena i plena d'anècdotes hilariants. Em permeto reproduir-ne una:

Un vespre enormement plujós, Daniel Viglietti i la seva companya havien d'agafar l'avió. Es trobaven en el seu apartament de la banlieue de París i no passava un maleït taxi pel carrer. Aleshores Viglietti consultà una mena de pissarra que tenien a la cuina on anotaven telèfons i demés informació útil i trucà al número de Monsieur X, que contestà, amb un evident soroll de fons de plats i coberts, indicatiu de que estaven sopant. Quan Viglietti es donà a conèixer pel seu nom i li demanà si podia portar-los a l'aeroport el més aviat possible, Monsieur X, amb un indisimulable accent portuguès li va dir que sí i que l'esperessin al carrer.

Al cap d'uns minuts, una furgoneta conduïda per Monsieur X els recollia i finalment, sota la intensa pluja, els deixava a l'aeroport. En arribar, Viglietti li demanà què es devia i quan l'altre li va dir que no res, es quedà desconcertat.

- Però vostè ha fet la seva feina -li va dir Viglietti.

- Non, monsieur. Jo sóc electricista. Vaig treballar a casa seva fa uns mesos, no se'n recorda? Per això, quan l'he vist tan apurat no he sapigut dir-li que no.

Viglietti es quedà desoncertat i, tot demanant-li disculpes, li allargà uns bitllets que superaven el que hauria costat el taxi, sense deixar que l'altre els refusés.

En acomiadar-se, Monsieur X no pogué evitar dir-li a Viglietti:

- En tot cas, ja ho sap, cridi'm sempre que necessiti desplaçar-se!

Suposo que us parlaré del genial poeta, músic i cantant en altres ocasions. Ara, A desalambrar.