Sant Jordi

De ben menut, els dies de bon temps, ma mare ens portava a berenar a Montjuïc. Tinc vagues records de caminar al costat d'ella, que empenyia el cotxet de ma germana, fins arribar a la que nosaltres anomenàvem la plaça del cavall. Des d'allà es veia, cap a ponent, un paisatge ben obert, del que només recordo l'amplitud. Recordo també que sabia que resseguint cap al sud la línia de la costa s'arribava a la Ràpita dels estius. Moltes tardes, a peu i per no sé quines dreceres que ell coneixia, se'ns afegia mon pare quan tornava de treballar al Prat i que baixava de l'autobús al peu de la muntanya. Després tornàvem plegats cap a casa, endinsant-nos poc a poc en el brogit de la ciutat que allà dalt quedava ben lluny. Aquelles excursions formen part dels meus días azules i el meu sol de la infancia del darrer vers d'Antonio Machado.

Jo ignorava, evidentment, que aquell senyor de dalt del cavall era Sant Jordi, i encara més que fos obra d'un gran escultor que es deia Josep Llimona. Per a mi, suposo que com per a tots els xiquets, l'element que destacava i que donava nom a la plaça en el meu breu catàleg d'indrets viscuts, era el cavall, un pèl més esbelt però poderós com els que veia arrossegant els carros que tornaven del tros els vespres d'estiu, quan sortíem a la fresca amb els iaios. Mirant el cavall de Montjuïc em ressonava el soroll sec de les ferradures sobre les llambordes del carrer.

Ara a la Ràpita ja no es veuen carros ni cavalls, llevat d'ocasions molt concretes. Ahir, però, remenant llibres a les paradetes de la plaça, les alamedes de quan era xiquet, em va venir el record del Sant Jordi de Llimona, que aguanta a sol i serena el pas dels anys en aquell Montjuïc de la infantesa.