La música d'en Jagc

Jo no sabia que feia música. Com ens passa amb moltes persones de les què només coneixem una part del que fan, jo no tenia la més remota idea de que fos músic i que dediqués tantes i tantes hores a composar i interpretar. Només l'he vist tocar una vegada, una nit d'estiu en què tota una colla sortíem del restaurant Mayte Commodore, de Madrid. Camí de la sortida hi havia un piano i en Joan Antoni, en Jagc, va seure i es va posar a tocar Rain in China. Va ser un moment màgic.

Després he escoltat diverses vegades, amb calma, Orient & Occident Project, el seu disc. Darrera de cada tema hi veig les hores i hores de treball després del treball. En Jagc diu que sempre ha estat un apassionat de la música, des de petit. Al disc l'acompanyen músics excel·lents. Un d'ells, Roger Blàvia, que fa la percussió, vivia al pis de dalt del nostre a Barcelona. Sa mare, Magda, explicava que des de sempre el noi no s'estava quiet i seguia ritmes més o menys frenètics colpejant amb les mans les galledes i tot el que trobava. Fa temps que no el veig més que per la televisió, quan participa en algun concert.

Els que llegireu això podeu fer un tast a http://www.jagcmusic.com/ . Entreu-hi i aneu a "Discografia" i després compreu el seu disc. Recomano seure ben còmode al vespre, apagar els llums i pensar en Orient i Occident agermanats pels astres. O en allò que vulgueu.

Nocturn de xafogor

Escric "à l'heure où tous les bruits de la ville se taisent" que cantava Moustaki. L'estudi és a la part de darrera de la casa, amb una finestra que dóna al carrer de detrás, que sempre havíem dit, el carrer de la Cinta, que des de fa poques setmanes és només per a vianants. No sento altre soroll que el que fa el modern ventilador que m'ajuda a resistir la calor sufocant, tot i tenir la finestra oberta de bat a bat, i algun ronc de la gossa, que dorm plàcidament als meus peus. I les campanes de l'esglèsia, esclar, tocant els quarts i les hores. Amb el whisky a la vora gaudeixo del silenci que no goso profanar ni tan sols amb una mica de música. També, ho he de reconèixer, de tant en tant se sent el soroll somort d'algun cotxe que passa pel carrer de Sant Isidre -el carrer de davant o la carretera, in illo tempore- o el més estrident d'una moto.

Estic envoltat de llibres: als prestatges i escampats per damunt de la taula: llibres llegits, llibres pendents de llegir i llibres que no llegiré mai però que em fan bé sentint-los tan a la vora. Fa un moment l'Ajuntament ha apagat part de l'enllumenat públic. De la taula estant veig terrats i façanes: un paisatge estrictament urbà, conegut i viscut.

És la nit que demà serà anit, paraula, com tantes, apresa d'infant i que no sento més que en aquestes terres on visc i vaig nàixer. Anit, enguany, adès, granera, grela, xalera, sarabastall..., paraules arrossegades al llarg de generacions, convivint a la meva infantesa amb els castellanismes que arrelaven amb força.

Fa una xafogor tropical, i retardo el moment d'anar a dormir. D'aquí a unes hores, per la finestra de l'estudi entrarà la tramontaneta, el vent tèrmic que reduïm al diminutiu per diferenciar-lo de la més vigorosa tramontana, que no deixa de ser normalment amable en contraposició al violent mestral.

Poso, molt fluix, Menuda, de Serrat, cantada per la Sílvia Pérez Cruz en un terrat del Poble Sec. I bado. Algú que passa pel carrer tus.

Un any més tard

Torno, quan ha passat més d'un any, a obrir algun solc i a recórrer els que d'altres ja han obert. Com si tot just hagués deixat el blog ahir al vespre. I no passa res. Agraeixo les fidelitats i les curiositats de qui ha entrat durant tot aquest temps de paràlisi blogaire i us invito especialment a cercar a internet la Sílvia Pérez Cruz i escoltar-la cantant. L'estiu, a casa nostra, és màgic. El Port Bo de Calella un 3 de juliol al vespre n'és molt. La màgia es fa ama i senyora de la nit quan la Sílvia canta. Des de la confessable ignorància que em va fer descobrirla a la XLIV Cantada d'Havaneres us demano que us animeu a conèixer-la. Ja sigui sola o amb d'altres (forma part de Las Migas, per exemple) us fascinarà. Jo la veia allà, lluny, a dalt de l'escenari, amb el fons de barques que es gronxaven, jugant amb la música i les paraules a la nit de Calella...

Continuaré pels solcs. Benvingut sigui tothom que els hi dóna vida.

La Colometa Jessica Lange

Dissabte passat, la mítica actriu Jessica Lange (King Kong, El carter sempre truca dues vegades, Tootsie ...) es va posar en la pell de la Colometa de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, a l'escenari del Baryshnikov Arts Center de Nova York. L'actriu va llegir en anglès l'adaptació de l'obra feta i dirigida per Joan Ollé, amb la què s'obria el festival Catalan days que organitza l'Institut Ramon Llull. No cal estendre's sobre la importància cultural d'un fet com aquest en un país de cultura poc permeable a les lletres que venen de fora, amb escasses traduccions, però a més, el fet que fos Jessica Lange qui protagonitzés l'espectacle hi afegeix un plus considerable.

M'agrada molt la imatge de la fotografia de El Periódico que he penjat en aquesta entrada del blog. Jessica Lange és, com Jane Birkin per exemple, una dona que sap envellir bellament, sense més maquillatge que el que transmet la seva mirada.

Fa tres anys, en un viatge amb el director de cinema Costa Gavras per les autopistes del sud de França, ell deia que Jessica Lange, que protagonitzà la seva pel·lícula La caixa de música, era la millor actriu que havia dirigit. La gran actriu s'ha posat a la pell de la Colometa, i això és molt positiu per a la projecció exterior de la nostra literatura.

Sant Jordi

De ben menut, els dies de bon temps, ma mare ens portava a berenar a Montjuïc. Tinc vagues records de caminar al costat d'ella, que empenyia el cotxet de ma germana, fins arribar a la que nosaltres anomenàvem la plaça del cavall. Des d'allà es veia, cap a ponent, un paisatge ben obert, del que només recordo l'amplitud. Recordo també que sabia que resseguint cap al sud la línia de la costa s'arribava a la Ràpita dels estius. Moltes tardes, a peu i per no sé quines dreceres que ell coneixia, se'ns afegia mon pare quan tornava de treballar al Prat i que baixava de l'autobús al peu de la muntanya. Després tornàvem plegats cap a casa, endinsant-nos poc a poc en el brogit de la ciutat que allà dalt quedava ben lluny. Aquelles excursions formen part dels meus días azules i el meu sol de la infancia del darrer vers d'Antonio Machado.

Jo ignorava, evidentment, que aquell senyor de dalt del cavall era Sant Jordi, i encara més que fos obra d'un gran escultor que es deia Josep Llimona. Per a mi, suposo que com per a tots els xiquets, l'element que destacava i que donava nom a la plaça en el meu breu catàleg d'indrets viscuts, era el cavall, un pèl més esbelt però poderós com els que veia arrossegant els carros que tornaven del tros els vespres d'estiu, quan sortíem a la fresca amb els iaios. Mirant el cavall de Montjuïc em ressonava el soroll sec de les ferradures sobre les llambordes del carrer.

Ara a la Ràpita ja no es veuen carros ni cavalls, llevat d'ocasions molt concretes. Ahir, però, remenant llibres a les paradetes de la plaça, les alamedes de quan era xiquet, em va venir el record del Sant Jordi de Llimona, que aguanta a sol i serena el pas dels anys en aquell Montjuïc de la infantesa.

En el LXXVIII aniversari de la proclamació de la República

Si aquell dia d'abril haguessis vist

la gent il·lusionada pels carrers,

acaronant el futur que imaginaven

mentre la vida es feia primavera,

i les cançons al vent que proclamaven

un nou món que naixia del no res;

si fossis un o una dels milers

que s'ajuntaven amb riures i abraçades,

poc hauries cregut en Argelers,

o en l'absència forçada de l'exili,

o en les cel·les de les presons tants anys,

o en la mort contra el mur dels cementiris.

Qui havia de pensar en mig de la festa

en el fred de les planes de Terol

o les serres de Pàndols o Cavalls

i la fam i les pors que arribarien,

quan tot era i seria per a sempre

llibertat, igualtat, fraternitat ... !

Però estaven allà, en el destí macabre

que la història portava al seu sarró.

Les famílies de dol per a tota la vida.

(El darrer vers és del poema "Crit i nit", del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés)

"Mascarada", de Pere Gimferrer

Avui marxem de vacances de Setmana Santa. De fet serà fins dissabte a la tarda, que tornarem a casa. A l'hora de preparar l'equipatge s'imposa la tria de lectures, abundoses si es té en compte la previsió meteorològica, que pot obligar a protegir-se de la pluja i el mal temps a la vora del foc. Un dels llibres que m'enduc és Mascarada, de Pere Gimferrer (Edicions 62, Empúries, 1997), que vaig llegir massa de pressa la primera vegada, i que té versos com aquests que ara recordo:

"Ah l'agonia de l'amor

a les congestes de París"

o també:

"L'amor és un vals d'estocades"

No puc resistir referir-me a la gran imitació que l'actor Cesc Casanovas fa del poeta al programa Polònia de TV3 i per això penjo en aquesta entrada dues fotos: una del poeta i l'altra del personatge que interpreta l'actor.