Nocturn de xafogor

Escric "à l'heure où tous les bruits de la ville se taisent" que cantava Moustaki. L'estudi és a la part de darrera de la casa, amb una finestra que dóna al carrer de detrás, que sempre havíem dit, el carrer de la Cinta, que des de fa poques setmanes és només per a vianants. No sento altre soroll que el que fa el modern ventilador que m'ajuda a resistir la calor sufocant, tot i tenir la finestra oberta de bat a bat, i algun ronc de la gossa, que dorm plàcidament als meus peus. I les campanes de l'esglèsia, esclar, tocant els quarts i les hores. Amb el whisky a la vora gaudeixo del silenci que no goso profanar ni tan sols amb una mica de música. També, ho he de reconèixer, de tant en tant se sent el soroll somort d'algun cotxe que passa pel carrer de Sant Isidre -el carrer de davant o la carretera, in illo tempore- o el més estrident d'una moto.

Estic envoltat de llibres: als prestatges i escampats per damunt de la taula: llibres llegits, llibres pendents de llegir i llibres que no llegiré mai però que em fan bé sentint-los tan a la vora. Fa un moment l'Ajuntament ha apagat part de l'enllumenat públic. De la taula estant veig terrats i façanes: un paisatge estrictament urbà, conegut i viscut.

És la nit que demà serà anit, paraula, com tantes, apresa d'infant i que no sento més que en aquestes terres on visc i vaig nàixer. Anit, enguany, adès, granera, grela, xalera, sarabastall..., paraules arrossegades al llarg de generacions, convivint a la meva infantesa amb els castellanismes que arrelaven amb força.

Fa una xafogor tropical, i retardo el moment d'anar a dormir. D'aquí a unes hores, per la finestra de l'estudi entrarà la tramontaneta, el vent tèrmic que reduïm al diminutiu per diferenciar-lo de la més vigorosa tramontana, que no deixa de ser normalment amable en contraposició al violent mestral.

Poso, molt fluix, Menuda, de Serrat, cantada per la Sílvia Pérez Cruz en un terrat del Poble Sec. I bado. Algú que passa pel carrer tus.

Una llibreria per a empobrir-se

Fa bastants anys, amb el meu amic A. parlàvem d'obrir una llibreria. Havíem ataüllat un local i vam passar-ho molt bé imaginant què faríem. Teníem clar que seria un negoci per a empobrir-se progressivament, perquè descartàvem tenir el reclam dels llibres més venuts i pensàvem en un aparador i unes taules on s'exposarien els llibres que ens agradessin a nosaltres, incloent-hi, bojos com érem, els de poesia. Òbviament, caldrien altes dosis de persuasió per a convèncer els visitants del local de la bondat de tants i tants títols dels què els mitjans de comunicació no es feien ressó, però en el nostre entusiasme estàvem disposats a fer-ho.

Dimecres i dijous vaig aprofitar estones lliures per Madrid per a anar de llibreries, dues de la mateixa empresa, que m'agafaven de pas, perquè no em podia permetre desviar-me massa. No cal dir que els aparadors de la major part de les llibreries són iguals a totes bandes: els deu o vint llibres més venuts (que solen ser els més publicitats) i els deu o vint que més es vendran (després de la corresponent publicitat). La situació a Catalunya no és gaire diferent, llevat que als aparadors també hi ha uns quants llibres -no molts- en la nostra llengua, que són, evidentment, els escrits en català que millor es venen o que millor es vendran, cosa absolutament previsible. Tornant a Madrid, en un dels locals visitats resulta realment difícil, al menys per a una persona com jo que no és precisament prima, accedir a la secció de poesia, posada en un racó de configuració absolutament dissuasòria a la què s'accedeix de canto com l'abadejo que diem a La Ràpita. Si ja normalment els llibres de poesia exigeixen un cert esforç de localització, allà, a més, cal una considerable habilitat de contorsió.

La cosa, evidentment, té la seva lògica: cedir la preferència a allò que realment funciona, que són els llibres que tothom -quan parlem de llibres "tothom" vol dir un cinc per cent de la ciutadania- llegeix o vol llegir, però deixa un regust amarg.

La narrativa no comercial no viu gaire millor a les grans llibreries, i si hi fa estada, desapareix als pocs dies i s'afegeix -suposo- al munt de pàgines impreses que acaben guillotinades com el ciutadà Lluís Capet si no aconsegueixen subsistir miraculosament en alguna llibreria de vell on conviuen amb tantes i tantes obres mestres descatalogades. Suposo que al bon amic A. i a mi, si haguéssim tirat endavant el nostre somni, ens haurien guillotinat els bancs.

"Los últimos días de Michi Panero"

Miguel Barrero és un escriptor asturià molt jove -nascut el 1980- de qui no tenia cap referència fins que el 29 de desembre vaig veure a la llibreria Laie del carrer Pau Claris de Barcelona el seu llibre Los últimos días de Michi Panero (DVD Ediciones). Vaig començar a llegir-lo l'endemà, demorant-me intencionadament en el ritme de lectura per tal d'assaborir millor la magnífica prosa de Barrero i retardar el moment d'arribar al punt final.

El vespre del dia 30 vaig veure el DVD de El desencanto, la crua película de Jaime Chávarri on els fills (Michi entre ells) i la vídua del poeta Leopoldo Panero viviseccionaven davant la càmera el passat i el present familiar, gaudint del detalls que se m'havien esborrat de la memòria des que la vaig veure per primer cop l'any 1976, tanti anni fa.

Després, ocasionalment, he llegit el que han anat escrivint Juan Luís i Leopoldo María Panero, però el llibre de Barrero, que es fica en la pell de molts de la meva generació, m'ha portat a l'època de la Transició, on tot estava per fer i tot era possible, i a Astorga, "la ciudad dormida" on es consumà l'autodestrucció dels Panero.

La nit de cap d'any vaig deixar les darreres pàgines per a acabar-les el matí següent, quan un sol tebi feia lluir les pedres del torturat llit del riu Sénia al costat del silenci del Lloc d'Omm, molt recomanable, per cert.

Estic segur que de Barrero se'n parlarà moltíssim i us convido entusiàsticament a llegir el llibre.