Nocturn de xafogor

Escric "à l'heure où tous les bruits de la ville se taisent" que cantava Moustaki. L'estudi és a la part de darrera de la casa, amb una finestra que dóna al carrer de detrás, que sempre havíem dit, el carrer de la Cinta, que des de fa poques setmanes és només per a vianants. No sento altre soroll que el que fa el modern ventilador que m'ajuda a resistir la calor sufocant, tot i tenir la finestra oberta de bat a bat, i algun ronc de la gossa, que dorm plàcidament als meus peus. I les campanes de l'esglèsia, esclar, tocant els quarts i les hores. Amb el whisky a la vora gaudeixo del silenci que no goso profanar ni tan sols amb una mica de música. També, ho he de reconèixer, de tant en tant se sent el soroll somort d'algun cotxe que passa pel carrer de Sant Isidre -el carrer de davant o la carretera, in illo tempore- o el més estrident d'una moto.

Estic envoltat de llibres: als prestatges i escampats per damunt de la taula: llibres llegits, llibres pendents de llegir i llibres que no llegiré mai però que em fan bé sentint-los tan a la vora. Fa un moment l'Ajuntament ha apagat part de l'enllumenat públic. De la taula estant veig terrats i façanes: un paisatge estrictament urbà, conegut i viscut.

És la nit que demà serà anit, paraula, com tantes, apresa d'infant i que no sento més que en aquestes terres on visc i vaig nàixer. Anit, enguany, adès, granera, grela, xalera, sarabastall..., paraules arrossegades al llarg de generacions, convivint a la meva infantesa amb els castellanismes que arrelaven amb força.

Fa una xafogor tropical, i retardo el moment d'anar a dormir. D'aquí a unes hores, per la finestra de l'estudi entrarà la tramontaneta, el vent tèrmic que reduïm al diminutiu per diferenciar-lo de la més vigorosa tramontana, que no deixa de ser normalment amable en contraposició al violent mestral.

Poso, molt fluix, Menuda, de Serrat, cantada per la Sílvia Pérez Cruz en un terrat del Poble Sec. I bado. Algú que passa pel carrer tus.