31 de març 2009

El paraigua








És millor dur quan plou un sol paraigua
si som tu i jo qui caminem plegats
pels carrers de la ciutat tan gris.
Un paraigua senzill, que es vincla quan
el vent colpeja a ratxes les voreres.
Tot i mullar-me perquè no és prou gran
per a cobrir-me mentre amb ell t'emparo
quan te m'atanses tremolant de fred,
mantinc amb força contra el seny més clar
que és millor dur quan plou un sol paraigua.

21 de març 2009

Cançó de la sortida del sol

Quan començava a barallar-me amb la guitarra, fa molts anys, vaig escriure aquesta cançó, que he modificat lleugerament amb el pas del temps i que ara fa un moment, no sé per què, cantussejava:

Avui el sol en sortir,
amb un esclat de llum
ha trencat les tenebres
i ha robat més d’un somni.
Ha descobert les ombres nocturnes
que feien tard
camí de l’amagatall,
les ombres enlluernades.
Ha despertat l’espígol de la serra
i ha ofegat la mar
amb la seva lluentor.
S’ha embotit pels racons
i les fosques escales
dels carrers.
Les presons, fins i tot,
han sabut que allà fora
començava un nou dia.
Avui el sol en sortir,
amb un esclat de llum
ha trencat les tenebres
i ha vençut al silenci.
S’ha reflectit als vidres de les fàbriques
mentre els obrers
continuaven treballant.
Les fàbriques tant tristes.
Ha acaronat els camps i les arbredes
i ha encès de foc
les basses, rius i llacs.
Ha daurat les façanes
i els balcons i finestres
dels carrers.
De Llevant ha vingut
la llum encegadora
anunciant el nou dia.
Jo vull que torni la nit
sense lluna i estelada,
per a jeure al teu costat
i que mai arribi l’alba.

17 de març 2009

L'espart d'escurar

La ràdio i la televisió en català estan fent que la llengua s'estandaritzi cada cop més i això va en perjudici del lèxic particular de cada zona, que constitueix una riquesa de la què ens hauríem de sentir ben orgullosos.

Recordo la cara d'astorament d'E., catalana del quasi-Pirineu, quan ma iaia li demanà un dia en acabat de dinar:

- Xica, tu amb quin espart escures?

A E. li costà entendre que el que se li demanava era amb quin fregall fregues els plats perquè l'ús que aquí donem al mot espart no existeix en altres llocs, com tampoc existeix l'ús del verb escurar a què ma iaia es referia.

Actualment l'espart de tota la vida ha anat cedint lloc a les nostres aigüeres a l'espart d'alumini, i em sembla genial que mantinguem encara el nom que tradicionalment tenia l'objecte utilitzat per a escurar, tot i que el material hagi canviat i ja no sigui el que s'extrau de la planta gramínia.

Al diccionari català-valencià-balear trobo l'expressió valenciana "Pujar més l'espart que l'escurada" i em conforta. Aquí, en aquest racó mariner de les Terres de l'Ebre, diríem "Val més l'espart que l'escuranda" , com qui diu "Val més lo collar que el gos".

Sona bé "escuranda", tat? Per cert, "tat" (reducció vulgar de "veritat", segons l'Alcover-Moll, que ho localitza també al Rosselló) ho fem servir en compte de l'oi d'altres àrees del domini lingüístic. I que no es perdi.

14 de març 2009

Una llibreria per a empobrir-se


Fa bastants anys, amb el meu amic A. parlàvem d'obrir una llibreria. Havíem ataüllat un local i vam passar-ho molt bé imaginant què faríem. Teníem clar que seria un negoci per a empobrir-se progressivament, perquè descartàvem tenir el reclam dels llibres més venuts i pensàvem en un aparador i unes taules on s'exposarien els llibres que ens agradessin a nosaltres, incloent-hi, bojos com érem, els de poesia. Òbviament, caldrien altes dosis de persuasió per a convèncer els visitants del local de la bondat de tants i tants títols dels què els mitjans de comunicació no es feien ressó, però en el nostre entusiasme estàvem disposats a fer-ho.

Dimecres i dijous vaig aprofitar estones lliures per Madrid per a anar de llibreries, dues de la mateixa empresa, que m'agafaven de pas, perquè no em podia permetre desviar-me massa. No cal dir que els aparadors de la major part de les llibreries són iguals a totes bandes: els deu o vint llibres més venuts (que solen ser els més publicitats) i els deu o vint que més es vendran (després de la corresponent publicitat). La situació a Catalunya no és gaire diferent, llevat que als aparadors també hi ha uns quants llibres -no molts- en la nostra llengua, que són, evidentment, els escrits en català que millor es venen o que millor es vendran, cosa absolutament previsible. Tornant a Madrid, en un dels locals visitats resulta realment difícil, al menys per a una persona com jo que no és precisament prima, accedir a la secció de poesia, posada en un racó de configuració absolutament dissuasòria a la què s'accedeix de canto com l'abadejo que diem a La Ràpita. Si ja normalment els llibres de poesia exigeixen un cert esforç de localització, allà, a més, cal una considerable habilitat de contorsió.

La cosa, evidentment, té la seva lògica: cedir la preferència a allò que realment funciona, que són els llibres que tothom -quan parlem de llibres "tothom" vol dir un cinc per cent de la ciutadania- llegeix o vol llegir, però deixa un regust amarg.

La narrativa no comercial no viu gaire millor a les grans llibreries, i si hi fa estada, desapareix als pocs dies i s'afegeix -suposo- al munt de pàgines impreses que acaben guillotinades com el ciutadà Lluís Capet si no aconsegueixen subsistir miraculosament en alguna llibreria de vell on conviuen amb tantes i tantes obres mestres descatalogades. Suposo que al bon amic A. i a mi, si haguéssim tirat endavant el nostre somni, ens haurien guillotinat els bancs.

8 de març 2009

Missatge

La imprecació grollera a l’efímer substracte
que deixa com ofrena la pluja imperceptible
del temps i dels espais per on, perdut, et cerques,
anònima t’exhorta a processos d’higiene material.

(Volia, simplement,
dir que a la pols
del vidre del darrera
del meu cotxe,
algú va escriure anit
amb lletres grosses:
neteja’l, porc!)