L'espart d'escurar

La ràdio i la televisió en català estan fent que la llengua s'estandaritzi cada cop més i això va en perjudici del lèxic particular de cada zona, que constitueix una riquesa de la què ens hauríem de sentir ben orgullosos.

Recordo la cara d'astorament d'E., catalana del quasi-Pirineu, quan ma iaia li demanà un dia en acabat de dinar:

- Xica, tu amb quin espart escures?

A E. li costà entendre que el que se li demanava era amb quin fregall fregues els plats perquè l'ús que aquí donem al mot espart no existeix en altres llocs, com tampoc existeix l'ús del verb escurar a què ma iaia es referia.

Actualment l'espart de tota la vida ha anat cedint lloc a les nostres aigüeres a l'espart d'alumini, i em sembla genial que mantinguem encara el nom que tradicionalment tenia l'objecte utilitzat per a escurar, tot i que el material hagi canviat i ja no sigui el que s'extrau de la planta gramínia.

Al diccionari català-valencià-balear trobo l'expressió valenciana "Pujar més l'espart que l'escurada" i em conforta. Aquí, en aquest racó mariner de les Terres de l'Ebre, diríem "Val més l'espart que l'escuranda" , com qui diu "Val més lo collar que el gos".

Sona bé "escuranda", tat? Per cert, "tat" (reducció vulgar de "veritat", segons l'Alcover-Moll, que ho localitza també al Rosselló) ho fem servir en compte de l'oi d'altres àrees del domini lingüístic. I que no es perdi.