Aquest matí he acabat de llegir Pinyols d'aubercoc (L'Avenç) de l'escriptor Emili Manzano, que cada dijous al vespre presenta al Canal 33 el programa L'hora del lector. La veritat és que ha estat un veritable plaer: per la utilització continua que fa del parlar de Mallorca, per la nostàlgia d'un món rural viscut intensament a l'infantesa i l'adolescència...
L'íntim arrelament del xiquet que va ser el narrador a la terra del camp de Mallorca ens és explicat així:
"La terra és el cel dels infants. Aquell esglai, aquell vertígen que, als grans, els provoquen les vastes constel·lacions lluminoses i les fondàries de foscor infinita, els infants el tenen a la terra."
El punt de llibre que marcava el progrés de la lectura del llibre d'en Manzano ha passat a situar-se entre les pàgines de Solea, de Jean-Claude Izzo, a punt de començar-lo. En acabar d'escriure això l'encetaré.
Aquest dissabte ha estat carregat de fets que sento molt propers: un la mort d'un guàrdia civil de 24 anys (i les ferides molt greus del seu company de 23) a resultes dels trets que a Capbreton, a les Landes, han disparats uns que se suposa són membres d'ETA. El dolor de totes les morts, mai justificables. La necessitat de posar fi a la situació de conflicte en què viu el País Basc i la vergonya que em produeix certa classe política que utilitza aquests fets condemnables per a criminalitzar les idees que els hi fan nosa i guanyar vots a grapats.
Dos: la manifestació convocada a Barcelona per la Plataforma pel dret de decidir. Òbviament aquest és un dret inalienable per a un poble com el nostre que massa sovint sent la seva dignitat trepitjada. Més enllà de certs oportunismes polítics que ara i aquí no cal comentar, que centenars de catalans mostrin al carrer la seva indignació per tants episodis que recentment han trasbalsat el país i per poder dir què volem i com ho volem, ha de fer reflexionar a tiris i troians.
Tres: l'Assemblea de les diverses plataformes existents a les Terres de l'Ebre per a informar de les agressions que pateix el Territori. També en aquest sud del Principat tenim la necessitat de decidir per nosaltres mateixos i sovint experimentem la sensació de que se'ns deixa tot sols davant de fets que se'ns imposen.
I acabo amb una certa banalització: a aquestes hores ja del diumenge dia 2, la veu suggerent de Carla Bruni té efectes balsàmics quan començo a llegir el pròleg de Solea: "Loin des yeux, proche du coeur, Marseille, toujours".
Entrades
