Apocalyptica

Un, que ja té una edat, se sent un grapat d'anys més jove quan descobreix alguna cosa nova. Com això em passa prou sovint, visc gairebé en una eterna joventut. Fa un mesot era gràcies a les amables llibreteres de Le Flo des Mots que Jean-Claude Izzo (continuo llegint Solea) em portava al món de Fabio Montale; fa uns dies Mela -el seu bloc Ma vida amb ieu té un enllaç des d'aquesta pàgina- em descobria els Massilia Sound System i més d'una vegada m'adono que tarallejo inconscientment el seu Dimanche aux Goudes.

Avui al Basar de les espècies (hi podeu anar clicant l'enllaç de la columna de la dreta) he tingut la primera notícia de l'existència d'Apocalyptica, la banda finesa dels quatre violoncels, de qui ara escolto Quutamo i que us recomano sincerament (feu-ne un tast a youtube).

També, de quan en quan, m'apassiono amb coses que descobreixo jo mateix. Per si algú en el futur pot dir que va llegir-la gràcies a mi i que li va agradar, us diré que a finals d'agost vaig ensopegar amb una novela fantàstica: "La orden del Tigre", de J.J. Armas Marcelo.

Avui els Apocalyptica actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, amb tot l'aforament venut. Dos-cents quilòmetres al sud, en aquest Delta on el mestral ja no bufa, jo els escolto tocar The Unforgiven mentre em bec poc a poc una copa de Lagavulin, meravellós whiskie que, per cert, vaig descobrir a Roses gràcies al meu amic Carles.