Pepín Bello

Pepín Bello, últim testimoni directe del que va ser la Generació del 27, morí ahir, als 103 anys. Aquest estiu vaig llegir l'interessantíssim "Conversaciones con José "Pepín" Bello" de David Castillo i Marc Sardà (Anagrama), un repàs en primera persona a quasi un segle de cultura espanyola, arrencant de l'època gloriosa de la Residencia de Estudiantes.

Pepín Bello va ser, com el definí Enrique Vila-Matas a Bartleby y compañía, "el arquetipo genial del artista hispano sin obras..., el recalcitrante ágrafo" i també l'aglutinador de tots aquells genis de l'Espanya anterior a la Guerra Civil: Buñuel, Dalí, Lorca, Alberti, Sánchez Mejías...

Castillo i Sardà tinguéren el privilegi de sentir de viva veu els records de Pepín Bello i ho van transmetre amb tota la fidelitat. És importantíssim poder comptar amb la referència directa de qui, sense ser protagonista estelar, es va trobar en totes les mogudes culturals de l'época, amb influències sobre els seus amics no sempre reconegudes suficientment. Ja Agustín Sánchez Vidal, autor de "Buñuel, Lorca, Dalí: El enigma sin fin" (Planeta) deia que aquest llibre "sería no ya imposible, sino impensable sin la entrañable amistad de José Bello Lasierra (Pepín Bello para la historia)".

Al final del llibre, Castillo i Sardà demanen a Pepín Bello si troba a faltar als grans mestres que foren els seus amics i ell respon:

"Mucho, antes de mí ya no queda nada. A pesar de todo nunca me ha gustado vivir de la nostalgia."