El blog Saragatona m'ha recordat que ahir va fer 24 anys de la mort de Salvador Espriu. Molts blogs en parlen. Crec recordar que va ser llegint Espriu í després Estellés que vaig començar a endinsar-me en la poesia catalana. No sé on vaig comprar "El caminant i el mur" i de la primera lectura del llibre -deuria ser a primers dels setanta- m'impressionà el poema "No t'he de donar accés al meu secret", que diu:
Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?
Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,
si m'allunyava endins del gran triomf del groc!
Preguntes fredament com estimo la vida,
quan no vols escoltar el que diria un crit.
No sabràs mai dels arbres ni de profundes deus,
ni del jardí perdut darrera les muntanyes,
ni del record dels llavis que amb la mort vaig besar.
És fidel i callat el meu antic dolor:
no t'ha d'obrir la porta de les ombres i el clos
on tinc només amb mi els laments de Gadara.
A aquest poema li vaig posar música i el cantava i el canto alguna vegada, acompanyant-me amb la guitarra, fascinat com estava i estic pels seus dos primers versos. Espriu va ser un poeta d'una alta musicalitat, com evidencià Raimon en fer cançons amb molts dels seus poemes.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada