Tempus fugit

Passen els dies, les hores i els minuts;
els segons -un somriure, les parpelles que baixen-,
els mesos cavalcant arrossegant setmanes.
Passen els anys, -enganys, guanys, desenganys-,
quedem els que quedem, sense saber fins quan.
Queden els seus objectes, queda el record dels morts:
ja fa més de trenta anys. Com passa el temps!
L’altre dia en parlàvem: sembla que va ser ahir.
Lentament el dolor s’arrossega per l’ànima,
dolor pels anys passats i pels anys que vindran.
Plou. Són les vuit d'aquest vespre del dia ú de febrer.
Les vuit i sis minuts, l’instant irrepetible.
El present va morint-se a cada cop de tecla:
abans, adés i ara, abans, ara i adés.
La història intranscendent dels moments que se’n van
avui ú de febrer d’aquest any dos mil nou.
I tu? On ets? Què fas? També tombes el cap
i mires com s’escolen camí de la memòria
aquests incerts instants? Llegiràs –és futur-
els versos que ara escric i tot serà passat.
Mai no ens banyem dos cops a la mateixa platja.