"L'orage" de Georges Brassens

Em considero brassenià. Fa un parell d'anys vaig traduir al català diverses cançons seves perquè em semblava que els meus amics no es podien quedar només amb la música i perdre's el que Brassens explicava. Al final us penjo un vídeo del Brassens jove cantant L'orage i aquí teniu la meva traducció (millorable, com tot):

La tempesta

Parleu-me de la pluja i no pas del bon temps,
el bon temps no m’agrada, em senta malament.
El cel blau em posa rabiós
perquè el més gran amor, si us he de ser sincer,
me’l va portar el mal temps, me’l va dur Júpiter:
va venir d’un cel tempestuós.

Una nit de novembre que tot espetegava
-trons i llamps i llampecs, la casa tremolava,
el cel ple de focs d’artifici-,
fent un bot del seu llit, en roba de dormir,
la veïna enfollida al meu cau va acudir
reclamant els meus bons oficis.

Estic sola i tinc por, obre i deixa’m passar,
mon marit se n’ha anat fa poc a treballar
sense fer cas dels meus reclams,
obligat a sortir quan està llampegant
per la bona raó que ell és representant
d’una casa de parallamps.

Jo vaig beneir el nom de Benjamí Franklin
i la vaig acollir quan s’estava estremint,
després l’amor va fer la resta.
Tu que sembres a dojo els parallamps arreu,
que no n’hagis plantat damunt del propi feu
és una errada ben funesta.

Quan Júpiter, per fi, se n’anà més enllà
i ella havia pogut deixar de tremolar
i recobrat el seu coratge,
tornà a la seva llar a eixugar el seu marit
i quedàrem citats per a dies així,
per veure’ns quan fes mal oratge.

A partir d’aquell dia sempre visc amb recel
dedicant el meu temps a esguardar atent el cel
a poc que estigui ennuvolat,
a guaitar els stratus, a observar els nimbus,
a fer somriures dolços a tots els cumulus,
però ella mai més ha tornat.

I és que el seu bon marit va omplir bé els seus farcells
venent en nits de trons moltíssims aparells
i es va convertir en milionari,
i se la va emportar cap als cels sempre blaus
de països absurds on diuen que mai plou
i on sentir un tro és extraordinari.

Tant de bo aquesta queixa vagi a tambor batent
a parlar-li de pluges, parlar-li del mal temps
que ens va permetre ser parella,
i dir-li que una espurna d’un llamp d’un mal oratge,
al bell mig del meu cor ha dibuixat la imatge
d’una flor que em recorda a ella.