Pepín Bello

El 13 de gener de 2008 vaig escriure aquest poema amb motiu de la mort als 103 anys de Pepín Bello, últim supervivent de la Generació del 27 i company de Dalí, Lorca i Buñuel a la mítica Residencia de Estudiantes. Molt recomanable el llibre Conversaciones con José "Pepín" Bello, de David Castillo i Marc Sardà.

Hi ha un raig de llum que surt d'aquella cambra
al fons del passadís per on camines
arrossegant els peus -téns cent tres anys-
i t'arriba la veu de Federico
que canta o que recita. I el riure d'en Dalí.
Intentes apressar-te. Buñuel crida.
Quan hi entres, hi són tots
i es fa el silenci a la Residència d'Estudiants.
El jove Federico, amb el somriure als llavis,
bruta la roba de la seva sang
i de la terra del barranc de Víznar,
està dempeus.
"Què vell que estàs, amic!" et diu mentre t'abraça.